Yolanda Díaz diu que no es presenta a les eleccions de 2027… quan ja ningú la volia
Hi ha retirades que sonen a gest d’alçada política. I n’hi ha d’altres que semblen més aviat un moviment preventiu per evitar l’acta de defunció a les urnes. L’anunci publicat a la premsa, assegurant que Yolanda Díaz no es presentarà a les eleccions generals de 2027, pertany clarament a la segona categoria. No és que hagi decidit marxar al cim. És que el cicle polític ja s’havia acabat.
De fenomen mediàtic a irrellevància electoral
Hi va haver un moment en què Yolanda Díaz semblava la gran esperança blanca (o roja) de l’espai a l’esquerra del PSOE. Després de la caiguda en desgràcia de Pablo Iglesias, el seu perfil dialogant, la seva imatge moderada i el seu to institucional venien una nova esquerra amable, tècnica i transversal.
Però allò va durar el que duren les modes polítiques sense una estructura sòlida al darrere. El projecte Sumar va néixer amb grans titulars, però sense un veritable arrelament territorial ni lideratge orgànic. I el que va començar com una plataforma transversal va acabar convertit en una suma de sigles en fricció interna permanent.
El resultat: desinflament progressiu, pèrdua de centralitat i una constant sensació de provisionalitat.
El desgast silenciós
El problema de Yolanda Díaz no va ser un gran escàndol. Va ser una cosa més corrosiva: la irrellevància creixent. Al Govern, el seu perfil va quedar diluït entre el protagonisme absolut de Pedro Sánchez i l’agenda identitària dels seus socis. Al Congrés, el seu espai va perdre veu pròpia. A les enquestes, el projecte va començar a aprimar-se elecció rere elecció.
No hi ha pitjor símptoma en política que deixar de ser decisiu. I quan un líder deixa de ser necessari, el sistema l’expulsa amb naturalitat quirúrgica.
Un anunci que arriba tard
Dir el 2026 que no s’optarà a les eleccions de 2027 no és un acte de generositat política. És una manera elegant d’admetre que el cicle s’ha tancat. Perquè la pregunta incòmoda no és per què no es presenta. La pregunta és si algú estava esperant que ho fes.
L’espai de Sumar fa temps que busca relleu, recomposició o simple supervivència. La marca ha perdut tracció. Les bases estan desmobilitzades. Els aliats territorials han pres distància. I el PSOE ha fagocitat bona part del seu electorat útil. En aquest context, l’anunci sona més a retirada estratègica que no pas a decisió voluntària.
Es va construir una expectativa enorme sobre una figura que, en realitat, mai no va acabar de consolidar un partit. I quan l’expectativa és més gran que la realitat, el descens és inevitable. I el partit no només perd vots sinó, fins i tot, les seves sigles i el perquè de la seva existència.