​Cristians i política en Setmanes Santes divergents

El Vaticà actual, dirigit precisament per un nord-americà com León XIV, ha optat davant temes com l’Iran i el Líban per una postura clàssicament catòlica: prudent, moral i orientada a la pau. En plena escalada bèl·lica al Pròxim Orient, el pontífex ha reclamat de manera expressa una solució al conflicte a través de la responsabilitat dels líders internacionals i recordant que “Déu no escolta les pregàries dels qui fan la guerra”. No és una neutralitat equidistant, sinó crítica amb la violència vingui d’on vingui, que no busca d’entrada alinear-se amb els contendents o amb els blocs que representen en la geopolítica.

Aquesta actitud “no alineada” contrasta amb l’ús explícit de referències religioses al qual hem assistit des de sectors del poder nord-americà. Així, al voltant de la presidència de Donald Trump s’ha consolidat una aliança amb sectors evangèlics que no només donen suport de manera expressa a la seva agenda, sinó que arriben a interpretar-la en clau teològica. De fet, algunes veus molt properes a l’aparell militar dels Estats Units han arribat a emmarcar el conflicte amb l’Iran en termes de “pla diví” i fins i tot referint-lo a l’Armageddon bíblic.

El suport evangèlic en particular, així com el conservador protestant en general als Estats Units al seu president, té arrels profundes i ha estat un dels seus pilars més sòlids. I no tant per afinitat moral personal com pel fet de compartir agenda política en temes com la defensa d’Israel, l’oposició a l’avortament, el rebuig al multiculturalisme i, sobretot, una concepció nacionalista del mateix cristianisme. La conseqüència ha estat, d’aquesta manera i en els darrers anys, una identificació unívoca cada cop més evident entre nació, credo i lideratge polític que esborra i confon els límits entre fe religiosa i exercici del poder.

A causa de tot això, i d’aquesta evolució de religió i política alhora, el moviment base de l’ascens de Trump, el conegut com MAGA (“Make America Great Again”), ha evolucionat més enllà d’una simple consigna o moviment electoral. En espais com la CPAC (Conferència d’Acció Política Conservadora) o en mobilitzacions com la denominada “Jericho March”, de fet, aquesta tendència es materialitza en una fusió real entre retòrica religiosa i discurs polític qualificable com a autèntica “idolatria política”. I d’aquí que la categorizació i defensa dels Estats Units i Israel com a bastions de la civilització occidental identificada amb la judeocristiana, i fins i tot l’exigència essencial d’un lideratge global fort d’aquests països, es presenti no ja com una alternativa política, sinó fins i tot com una missió de naturalesa providencial.

A aquest fenomen hi contribueix igualment la radicalització de certs sectors del protestantisme evangèlic, sobretot en la seva deriva cap a posicions ideològiques rígides, identitàries i, en ocasions, fins i tot apocalíptiques en l’enfrontament amb el món islàmic. El suport incondicional a Israel, per exemple, respon a interpretacions clarament de naturalesa teològica, com el dispensacionalisme, que consideren l’Estat israelià com a peça clau en el compliment de les profecies bíbliques, superant visions merament geopolítiques.

Davant d’això, el catolicisme europeu, i més concretament l’Església que com a institució i poder moral, social i polític representa el Vaticà, ha evolucionat cap a una visió més conciliadora, cap al diàleg interreligiós des de l’ecumenisme, cap al multilateralisme i cap a una interpretació ètica del cristianisme que torna a centrar-se en la dignitat humana com a valor essencial. La doctrina de la “guerra justa”, cada cop més restrictiva, ha donat pas en la pràctica a un rebuig gairebé sistemàtic de l’ús de la violència com a eina política. I per això no és casual que la màxima autoritat catòlica hagi insistit des de Roma que la guerra en si mateixa és “incompatible amb el missatge de Jesús”.

Però per això resulta especialment cridanera la postura de bona part de la dreta, i sobretot l’extrema dreta europea, proclamades defensores de la “civilització cristiana”, que mostren de manera explícita un suport a Trump i a la seva agenda internacional. Una alineació que, tanmateix, posa en evidència una profunda incoherència, perquè ni coincideix amb la posició oficial de l’Església catòlica ni tampoc amb la tradició social cristiana europea.

Assistim a la paradoxa que mentre el Vaticà demana contenció, diàleg i rebuig de la violència, sectors polítics europeus que reivindiquen la seva base ideològica cristiana defensen una suposada protecció de valors identitaris donant suport a polítiques que instrumentalitzen la religió per justificar conflictes. O, dit d’una altra manera: invocant un credo i una fe més com a eines polítiques al servei del poder en la batalla cultural declarada que no pas com una ètica de ser i posicionar-se davant del món.

Els riscos d’aquest nacionalisme cristià que pot servir per legitimar la violència erosionant l’actual ordre polític i moral internacional són una advertència que rebem especialment en aquesta Setmana Santa, quan el missatge central del cristianisme torna a la seva essència: el sacrifici, el perdó i la reconciliació, un missatge que contrasta clarament amb la retòrica de la confrontació en l’exercici del poder polític que altres propugnen.

Potser la clau és precisament aquí: a recordar que el cristianisme, en el seu origen, no va ser mai una ideologia de domini, sinó una proposta ètica radical que buscava canviar el món. Però també a tenir present que la seva instrumentalització política desvirtua el seu missatge transcendental i augmenta les desigualtats i divisions que sempre ha pretès, en principi, combatre.

En un món cada cop més polaritzat, la diferència entre utilitzar la religió per justificar la guerra o per frenar-la és un motiu en aquesta Setmana Santa, o hauria de ser-ho, de reflexió per a aquells que d’una manera o altra, en major o menor mesura, ens identifiquem com a vinculats a una visió cristiana del món, de la seva història i del seu futur, encara que sigui d’una manera no sectària ni excloent, a vegades fins i tot amb evident laxitud, però sí des de la perspectiva de l’ètica construïda històricament a partir del mateix humanisme cristià: defensant-lo com a element ineludible en debatre sobre qüestions globals, més enllà de la Setmana Santa. Més enllà del déu en què creguem i al qual resem, si és el cas, cadascú.