45 anys del 13 de maig de 1981: el dia que el món va creure perdre un Papa
La data del 13 de maig de 1981 roman en la memòria col·lectiva, 45 anys després. Aquella tarda lluminosa de primavera, la plaça de Sant Pere era plena de pelegrins, infants alçats sobre espatlles, banderes onejant lentament i càmeres buscant un somriure de Joan Pau II. El pontífex recorria la plaça en un jeep blanc obert, com feia sempre, acostant-se a la gent amb aquella barreja de força i tendresa que va marcar el seu pontificat.
Aleshores van sonar els trets.
Durant uns segons, ningú no va comprendre què passava. El Papa es va desplomar sobre el vehicle mentre la multitud quedava congelada entre la por i la incredulitat. Les imatges van donar la volta al món en qüestió de minuts. Roma va emmudir. Les esglésies es van omplir. Milions de persones van resar aquella nit sense saber si el Papa sobreviuria.
L’atemptat comès per Mehmet Ali Ağca no només va ferir greument Joan Pau II; també va canviar per sempre la relació entre el papat i el món contemporani. Des d’aleshores va desaparèixer una certa innocència. Van arribar els papamòbils blindats, els protocols de seguretat i una consciència permanent de vulnerabilitat al voltant de la figura del Pontífex.
Però potser el més impressionant va passar després. Quan encara es recuperava de les ferides, Joan Pau II va sorprendre el món amb un gest profundament humà: va perdonar públicament el seu agressor i anys més tard el va anar a visitar a la presó de Rebibbia. Aquella imatge —el Papa i el seu atacant parlant a soles en una petita cel·la— es va convertir en un dels símbols més poderosos del segle XX.
Ja han passat 45 anys des d’aquell dia. I en aquest temps l’Església ha travessat transformacions immenses. Després del llarg pontificat de Joan Pau II va arribar Benet XVI, el teòleg serè que va intentar reconciliar fe i raó en una Europa cada vegada més secularitzada. Després va aparèixer Francesc, el Papa vingut “de la fi del món”, que va posar el focus en els pobres, els migrants i una Església més propera i menys solemne. I avui, amb Lleó XIV, el Vaticà viu una altra etapa marcada per la recerca d’unitat en una Església dividida entre tradició i modernitat.
Tanmateix, hi ha un fil invisible que uneix tots aquests pontificats: la consciència de fragilitat humana que va deixar aquell atemptat de 1981. Perquè des d’aquella tarda a Sant Pere, els Papes van deixar de semblar figures llunyanes i intocables. El món va descobrir que també podien sagnar, patir i perdonar.
Potser per això, 45 anys després, el record de l’atemptat continua emocionant. No només per la violència dels trets, sinó pel que va venir després: un ancià vestit de blanc transformant l’odi en misericòrdia davant els ulls del món.