El repte pendent: l’amiant que encara continua present a Granollers i al Vallès Oriental
L’aprovació de la nova Llei catalana per a l’erradicació de l’amiant suposa un pas històric, però la realitat és que la feina tot just acaba de començar. Al Vallès Oriental encara hi ha milers d’elements construïts amb fibrociment que contenen amiant, un material l’ús del qual va quedar prohibit a Espanya fa més de dues dècades pels seus greus efectes sobre la salut.
Les dades del cens elaborat per la Generalitat identifiquen 6.813 cobertes de fibrociment a la comarca, una de les xifres més elevades de Catalunya. Granollers figura entre els municipis amb una presència més gran d’aquest material, juntament amb les Franqueses del Vallès, Parets del Vallès o Mollet del Vallès, com a conseqüència directa del seu important desenvolupament industrial durant les dècades dels anys seixanta, setanta i vuitanta.
Tanmateix, les cobertes són només la part visible del problema. L’amiant continua present en baixants, dipòsits d’aigua, canalitzacions industrials i, especialment, en trams d’antigues xarxes de subministrament construïdes amb canonades de fibrociment. En moltes ciutats catalanes aquestes conduccions encara formen part de la xarxa hidràulica i han de ser substituïdes progressivament per materials moderns. El mateix debat sobre la presència de canonades de fibrociment ha reaparegut en diferents municipis espanyols durant els darrers anys, on veïns i administracions reclamen accelerar-ne la renovació per motius de seguretat i salut pública.
En el cas de Granollers, una de les qüestions que ara caldrà aclarir és quants quilòmetres de xarxa d’aigua continuen canalitzats amb fibrociment i quin serà el calendari previst per a la seva substitució. Es tracta d’una informació especialment rellevant perquè gran part d’aquestes infraestructures van ser instal·lades fa més de mig segle i han superat àmpliament la seva vida útil teòrica.
La nova llei també obligarà a identificar amb precisió els edificis públics que encara contenen amiant. Escoles, instal·lacions esportives, equipaments municipals, naus industrials abandonades o antigues construccions agrícoles hauran de ser inspeccionades per determinar-ne l’estat de conservació i prioritzar les actuacions més urgents.
A això s’hi afegeix un altre repte gens menor: el finançament. Tot i que la Generalitat ha destinat ajuts milionaris per a la retirada de l’amiant i preveu mantenir convocatòries anuals, el cost d’eliminar milers de cobertes, canonades i elements constructius continuarà sent un dels grans obstacles per a molts ajuntaments, empreses i particulars.
La llei ja està aprovada. Ara arriba la part més difícil: convertir els censos en obres, les inspeccions en actuacions reals i les promeses en resultats visibles. Perquè, si alguna cosa demostra el cas del Vallès Oriental, és que l’amiant no pertany únicament al passat industrial de Catalunya. Encara forma part del paisatge urbà i d’infraestructures quotidianes que milions de ciutadans utilitzen cada dia.