La lluita per sistema

La lluita de classes és el concepte central del marxisme que defineix el conflicte constant entre grups socials amb interessos oposats -generalment amos dels mitjans de producció (burgesia) i treballadors (proletariat)- a causa de l'explotació econòmica i la distribució desigual de la riquesa. El pensament marxista considera la lluita de classes com el “motor de la història”, ja que segons Marx, impulsa els canvis socials i polítics a través de la tensió històrica entre explotadors i explotats.

Però la metodologia de l'enfrontament s'ha extrapolat a cada racó de la dinàmica política, personal i social pels seguidors de l'esquerra. És a dir, la lluita s'ha convertit en  la dinàmica habitual que cal seguir com a sistema per obtenir els seus fins.

De fet, si analitzem les seves campanyes ideològiques, veiem que no s'allunya massa d'aquest principi. L'esquerra sempre busca rivals contra els que lluitar per autodefinir-se. Imposa murs i trinxeres per enaltir a uns quants (els seus) i destruir als altres. I tot, en nom d'una suposada "llibertat".

En el mon econòmic vol enfrontar els de baix amb els de dalt, treballadors contra empresaris.

En el mon polític als d'un cantó amb els de l'altre: l'esquerra contra la dreta als que ells anomenen, sense filtres, com "feixistes".

En el mon personal, familiar i de gènere, la lluita la volen estendre amb el que tenim al costat, amb els que convivim a diari a casa:  les dones contra els homes.

I així podríem continuar amb tots els àmbits de la vida de les persones: la sexualitat, les creences religioses, la cultura pròpia del país, la immigració, la política internacional i d'aliances, les tradicions, els valors de l'esforç i la meritocracia...

Pel pensament ideològic de l'esquerra cal rebaixar-ho tot, per tal d'aconseguir el pensament únic. Tots iguals. El sistema és l'enfrontament que tot ho destrueix. Quan tots els nivells estiguin plans, llavors, teòricament, serem lliures i feliços.

Els assajos històrics amb aquest sistema han fracassat estrepitosament: URSS, Xina popular, Corea del Nord, Cuba, Veneçuela, ... Amb la població sotmesa i pobre.

Si podem criticar sense embuts qualsevol teoria política que s'acosti al nacionalsocialisme de Hitler per les repercussions històriques i humanes que se'n van derivar, com és que encara blanquegem les teories polítiques marxistes que tantes morts, pobresa i autoritarisme han provocat al llarg de la història?

Per què parlar d'un nazi ens provoca disgust i parlar d'un comunista no ens fa ni fred ni calor?

Les dinàmiques de l'enfrontament que sempre proposa l'esquerra s'han demostrat fallides i contraproduents amb el progrés de les societats on s'han intentat imposar. Quan ens adonarem de l'eterna contradicció de les teories socialistes i comunistes?

Hi ha una altra via sense enfrontaments, més propera a al tradició cultural occidental, basada en la filosofia cristiana, que cal explorar i aplicar en benefici de tots. La unió de forces en un destí comú s'ha demostrat com a catalitzador de progrés i desenvolupament. Quan cadascú aporta les seves capacitats amb generositat s'arriba a objectius inversemblants.