Perquè siguem sincers: què sent un ciutadà honrat quan veu algú acusat de robar diners públics —diners que surten dels seus impostos— acollir-se a aquest “dret” com si fos un premi? Què senten els pares d’una víctima d’agressió sexual quan l’acusat decideix callar, mirar a terra i esperar que el seu advocat faci la feina bruta? Quina justícia és aquesta que permet que el botxí es protegeixi mentre la víctima ha de reviure el seu dolor una vegada i una altra?
Ens han repetit que aquest dret és una garantia democràtica. I ho és. Però també és cert que s’ha convertit en un privilegi que, en massa casos, només beneficia qui ha fet del delicte la seva forma de vida. El ciutadà honrat no necessita callar. Qui actua de bona fe no tem explicar què ha passat. El silenci, en canvi, s’ha tornat una eina estratègica per a aquells que saben que parlar només pot empitjorar la seva situació.
La pregunta incòmoda és inevitable: hauríem de revisar aquest dret constitucional? No per eliminar-lo, sinó per adaptar-lo a una realitat on la picaresca jurídica ha superat amb escreix la intenció original del legislador. No podem continuar acceptant que el sistema protegeixi més l’acusat que la víctima. No podem continuar normalitzant que el silenci sigui un avantatge processal mentre la societat sencera suporta les conseqüències.
Però és clar, aquesta reflexió, dita per un ciutadà qualsevol, sembla gairebé una utopia. Perquè els qui haurien d’impulsar aquest debat —els que legislen, els que governen, els que fa dècades que es mouen entre despatxos i favors— són precisament els primers interessats que res no canviï. Com han de qüestionar un privilegi que, arribat el dia, podria protegir-los a ells mateixos?
La ciutadania ha de despertar. No per demanar venjança, sinó per exigir coherència. Per reclamar un sistema que no tracti el delinqüent com un subjecte vulnerable i el ciutadà honrat com un espectador resignat. La justícia no pot continuar sent un escenari on el silenci pesa més que la veritat.
Si volem un país on la llei sigui realment igual per a tothom, haurem de començar per desmuntar els privilegis disfressats de drets. I aquest, el dret a no declarar, és un dels més urgents de revisar.
