EDITORIAL: Catalunya no mereix ser ostatge d’una equivocada estratègia d’ERC
Catalunya necessita pressupostos. No és una qüestió partidista ni un simple tràmit parlamentari: es tracta de dotar la Generalitat de les eines necessàries per governar, planificar inversions i donar estabilitat institucional. Per això resulta significatiu que una àmplia majoria de catalans, segons l’última enquesta de GESOP, consideri molt important que s’aprovin els comptes de 2026. Fins i tot entre els votants d’Esquerra Republicana el suport al fet que tirin endavant supera clarament el 70%. La societat catalana sembla tenir clar el que necessita.
Tanmateix, l’estratègia política d’ERC discorre per un camí diferent. Els republicans han optat per bloquejar inicialment els pressupostos del Govern de Salvador Illa per forçar concessions polítiques, especialment al voltant de la gestió de l’IRPF per part de la Generalitat. Forma part de la lògica de la negociació parlamentària, però quan aquesta estratègia es converteix en un pols permanent que posa en risc l’estabilitat institucional, la línia entre negociar i xantatjar esdevé perillosament fina.
Catalunya no es pot permetre que els seus pressupostos s’utilitzin com a moneda de pressió en una disputa política que respon més a càlculs de partit que a l’interès general. Una comunitat autònoma que aspira a l’estabilitat econòmica i a la credibilitat institucional no pot viure permanentment sota l’amenaça que els seus comptes públics quedin bloquejats fins que una formació decideixi que el preu polític ja és suficient.
La paradoxa és evident: mentre la direcció d’ERC manté el veto per augmentar la seva capacitat negociadora, la majoria dels seus propis votants considera que el partit hauria de facilitar l’aprovació dels pressupostos. És un senyal clar que la ciutadania distingeix entre la legítima negociació política i la utilització de les institucions com a instrument de pressió.
Els pressupostos són una eina per governar, no una arma per condicionar l’adversari. Catalunya necessita acords, responsabilitat i altura política. I, sobretot, no mereix convertir-se en ostatge de tàctiques partidistes.