Quan la sospita arriba a l’adversari, s’exigeix exemplaritat. Quan afecta els propis, es reclama prudència. Quan les responsabilitats recauen sobre un partit, el contrari es presenta com a garant de l’ètica pública. Quan les tornes canvien, els arguments s’inverteixen amb una facilitat insultant per a la intel·ligència dels ciutadans. Espanya fa dècades que està atrapada en aquesta dinàmica.
I la realitat és que els espanyols ja no assisteixen únicament a una crisi de confiança en determinats partits. Assisteixen a una crisi de confiança en el sistema polític tal com ha funcionat durant massa anys.
Perquè el problema no és exclusivament qui apareix avui als titulars. El problema és que hem normalitzat una política on la rendició de comptes és una excepció, on les responsabilitats sempre són dels altres i on la transparència acostuma a acabar allà on comencen els interessos partidistes.
Mentrestant, els problemes reals continuen. L’habitatge segueix expulsant milers de joves de qualsevol projecte d’emancipació. La pressió fiscal augmenta mentre la burocràcia es multiplica. Els autònoms continuen suportant càrregues excessives. La productivitat es manté estancada. El deute públic creix. Les famílies perden capacitat adquisitiva. La sanitat i altres serveis públics essencials acumulen tensions estructurals que cap govern sembla disposat a abordar amb la profunditat necessària.
Tanmateix, gran part del debat públic continua girant al voltant d’enfrontaments permanents curosament dissenyats per mobilitzar emocions i alimentar la confrontació. I quan la política deixa d’oferir solucions, apareixen aquells que ofereixen culpables.
És aquí on troben el seu espai els extremismes de qualsevol signe. És aquí on prosperen aquells que converteixen la indignació ciutadana en combustible electoral. És aquí on floreixen els populismes que prometen respostes simples a problemes complexos.
Però l’experiència demostra que el soroll mai no ha resolt cap problema. La divisió mai no ha construït un habitatge. La confrontació mai no ha reduït una llista d’espera. La propaganda mai no ha equilibrat uns comptes públics.
Espanya no necessita més blocs. No necessita més trinxeres. No necessita més salvadors autoproclamats. Necessita una alternativa reformista. I convé reivindicar aquesta paraula sense complexos.
Perquè el reformisme representa exactament allò que avui falta a la política espanyola: voluntat de millorar les institucions sense destruir-les, capacitat de corregir errors sense convertir cada discrepància en una guerra i determinació per avaluar resultats en lloc de fabricar relats. El reformisme no pretén conservar allò que no funciona. Tampoc dinamitar-ho tot. Pretén transformar-ho. Modernitzar-ho. Fer-ho útil per als ciutadans.
La gran revolució pendent a Espanya no és ideològica. És una revolució ciutadana davant d’una manera esgotada d’entendre la política. Una revolució basada en l’exigència de resultats verificables. En l’auditoria permanent de la gestió pública. En l’avaluació anual dels compromisos electorals. En la transparència radical de les institucions. En la professionalització de l’administració.
En l’eliminació de duplicitats administratives que consumeixen milers de milions d’euros cada any sense aportar un valor proporcional al ciutadà. En la revisió d’estructures públiques sobredimensionades que han acabat convertint-se en finalitats en si mateixes. En la supressió de privilegis polítics, prebendes i beneficis vitalicis que resulten incomprensibles per a milions de ciutadans que mai no gaudiran d’unes condicions semblants.
En definitiva, en la recuperació de la cultura de la responsabilitat.
