És cert que la pèrdua d’autoritat no és exclusiva de Catalunya. A moltes democràcies occidentals, l’autoritat —en general— cotitza a la baixa. Però aquí hi ha un factor diferencial que no es pot ignorar: la sensació persistent que la Generalitat no només no protegeix el docent, sinó que sovint el deixa exposat.
En molts casos, és la mateixa administració qui erosiona l’autoritat del professorat: una avaluació excessivament ideologitzada, la pràctica impossibilitat de sancionar, les traves per fer repetir curs o per expulsar alumnes de l’aula i del centre. Tot això s’empara en un discurs que parla d’inclusió, equitat i competències com qui recita un “mantra” modern. Però la realitat és una altra: molts professors perceben que aquestes paraules funcionen com un escut polític darrere del qual s’amaga una renúncia clara —la de defensar l’autoritat del mestre quan entren en conflicte drets, exigència i resultats.
La Generalitat insisteix que les seves reformes no ataquen el professorat. Potser no ho fan de manera explícita. Però quan les normes canvien constantment, quan es redueix l’exigència acadèmica i quan el conflicte es resol gairebé sempre mirant cap a les famílies i l’alumnat —i no cap als professionals de l’educació ni als despatxos que legislen—, el suport institucional esdevé una simple figura retòrica.
La reducció d’hores de ciències, la flexibilització extrema de les promocions de curs o l’aposta per mètodes com Innovamat i altres projectes presentats com a panacees pedagògiques apunten tots en una mateixa direcció: evitar el fracàs escolar a qualsevol preu. Fins i tot al preu de redefinir què vol dir fracassar.
Molts d’aquests projectes no són més que elucubracions dissenyades des dels despatxos, aplicades sense una comprovació rigorosa del seu impacte real en la millora de l’educació. Es venen com a mesures modernes i valentes, però una gran part del professorat les viu com una devaluació silenciosa de la cultura de l’esforç.
Si es pot passar de curs amb diverses matèries suspeses, si l’exigència és negociable i si el conflicte s’evita rebaixant el llistó, quin sentit té insistir, estudiar o perseverar? L’esforç, com una moneda antiga, sembla haver deixat de tenir curs legal.
La innovació pedagògica no és el problema. El problema és innovar per innovar, sense criteri, deixant de banda procediments que han demostrat ser eficaços. Massa sovint es confon innovació amb improvisació. Els centres reben consignes noves sense avaluació rigorosa, sense formació suficient i sense recursos adequats. La innovació es converteix així en un eslògan polític, no en una eina al servei del mestre.
El resultat és previsible: més burocràcia, més incertesa i un professorat obligat a adaptar-se constantment a modes educatives que duren menys que una legislatura. Mentrestant, l’aula —que hauria de ser un espai d’estabilitat— es transforma en un laboratori permanent, sovint proper al caos.
Un dels punts més inquietants és la pressió —explícita o implícita— per aprovar alumnes que no assoleixen els objectius. No sempre es diu obertament, però el missatge flota a l’ambient: millor un aprovat discutible que una estadística incòmoda.
Aquesta dinàmica no només desautoritza el professor; enganya l’alumne i les seves famílies. Transmet la idea que l’esforç és opcional i que el sistema ja s’encarregarà de suavitzar qualsevol caiguda. És una pedagogia paternalista que prepara molt malament per a un món que no regala segones oportunitats automàtiques.
Si es vol abordar seriosament aquesta crisi, cal deixar de mirar cap a una altra banda. El professor ha de ser reconegut com a autoritat pública, amb protecció legal clara i suport institucional real. No només amb discursos, sinó amb normes de convivència que es compleixin i amb una administració disposada a defensar el que passa a l’aula.
No es poden permetre faltes de respecte sistemàtiques ni diluir-les entre informes, reunions i protocols interminables.
Això no vol dir blindar el docent davant qualsevol crítica, sinó exigir-li professionalitat, formació contínua i responsabilitat. Però també donar-li eines, confiança i coherència normativa. Sense això, qualsevol reforma serà paper mullat.
Perquè una escola sense autoritat no és més lliure ni més justa. És simplement més fràgil. I quan el sistema educatiu trontolla, el preu no el paga cap conselleria: el paguen els alumnes. I, abans que ningú, els mestres.
