Quan l'educació es converteix en gàbia: adoctrinament, poder i imaginació en temps polítics convulsos.
“Quan la teva educació limita la teva imaginació, es diu adoctrinament”. La frase s'atribueix a Nikola Tesla, aquell home que veia el futur com qui mira una tempesta llunyana i ja sap on caurà el llamp. Tant se val si la va dir exactament així o si el temps —aquell gran editor sense escrúpols— la va esmolar després. El que és inquietant és que descriu una malaltia antiga que avui torna a circular amb somriure pedagògic: confondre educar amb domesticar.
Educar, en el sentit més noble, és obrir finestres. Adoctrinar, en canvi, és córrer les cortines i convèncer l'alumne que fora no hi ha res de digne de ser mirat. La diferència sembla evident, gairebé grollera. I, tanmateix, només cal observar la política actual per comprovar com n'és de fàcil passar aquesta frontera amb un discurs benintencionat i un currículum acuradament dissenyat.
Aristòtil ho va resumir fa més de dos mil anys amb una claredat gairebé ofensiva: “La sorpresa és l'origen del pensament”. La frase pesa com una pedra antiga sobre les nostres escoles modernes. Perquè la pregunta incòmoda no és si ensenyem continguts, sinó una cosa molt més profunda i més perillosa: com ensenyar a pensar els nois quan ja gairebé res els sorprèn?
L'educació hauria de ser un gimnàs per a la ment; l'adoctrinament, un manual d'instruccions. En un s’entrenen el dubte, la curiositat, la capacitat de dissentir. A l'altre es repeteixen moviments fins que el cos —i el cap— ja no recorden per què es mouen així. El que és irònic és que tots dos solen presentar-se amb el mateix vocabulari solemne: valors, consciència, ciutadania, futur. Paraules grans, sovint buidades per l'ús i emplenades de consignes.
Al tauler polític contemporani, l'educació s'ha convertit en una peça estratègica. No per formar ciutadans lliures, com per produir adults previsibles. L'esquerra i la dreta coincideixen més del que confessen: totes dues senten la temptació de fer servir l'escola com a megàfon ideològic. Uns parlen de justícia; altres, de tradició. Però el ressò que ressona a l'aula sol ser el mateix: menys preguntes incòmodes, més respostes tancades.
Es proclama la importància del pensament crític mentre es neutralitza la sorpresa que ho fa possible. Perquè sense sorpresa no hi ha preguntes, i sense preguntes no hi ha pensament, només repetició. L'alumne no es rebel·la, no pas perquè estigui convençut, sinó perquè està saturat. Saturat d'estímuls, pantalles, relats prefabricats. La política ja no necessita imposar una veritat única; en té prou amb administrar el cansament intel·lectual.
La imaginació, com l'aigua, sempre cerca filtrar-se. I per això incòmoda tant el poder. Un jove que imagina alternatives és un ciutadà potencialment perillós. Dubte. Compara. Canvia d’opinió. I res resulta més inquietant per a un sistema polític que algú que no encaixa del tot a les seves caselles ideològiques.
Per això els debats educatius actuals no giren al voltant de com despertar la ment, sinó què ha de pensar aquesta ment una vegada desperta. Es discuteixen temaris com qui delimita un territori: quins episodis històrics recordar, quins suavitzar, quins oblidar.
L'educació deixa de ser una exploració complexa del món per esdevenir un relat còmode, com una autobiografia oficial escrita pel poder de torn.
Tesla, Aristòtil, i tants d'altres separats per segles, coincideixen en una cosa essencial: pensar neix de la sorpresa i mor en l'obediència. Tesla va imaginar el que no existia; Aristòtil es va permetre sorprendre's del que ja hi era. Tots dos haurien estat mals alumnes en un sistema obsessionat amb respostes correctes i ciutadans dòcils.
Avui, quan cada aula és un camp de batalla simbòlic, la pregunta decisiva no és quina ideologia es cola a l'educació, sinó... si queda espai per a la sorpresa. Perquè una ment que no sorprèn no necessita ser adoctrinada: es limita a consumir idees com qui passa pàgines sense llegir.
Educar no és omplir caps, és encendre focs. Adoctrinar és regular la flama, vigilar que no es propagui gaire. I potser per això el poder sempre ha mantingut una relació ambigua amb l'educació: en necessita, però el tem. Com qui cria una cosa forta esperant que mai no es torni impredictible.
Potser l'acte més polític del nostre temps no és votar ni protestar, sinó defensar una educació que s'atreveixi a tornar la sorpresa, fins i tot a costa de la incomoditat. Perquè, quan l'escola deixa d'ensenyar a pensar i es limita a ensenyar què pensar, la societat guanya estabilitat... però perd futur.
Educar no és adoctrinar. Mai no ho va ser. I cada cop que oblidem aquesta diferència, la imaginació retrocedeix un pas més. Silenciosa. Com si ja res no la sorprengués.