Els directius, preocupats, van encarregar un informe. El diagnòstic va ser demolidor: al vaixell hi havia 10 persones, de les quals una remava i nou coordinaven. Coordinaven molt. Coordinaven reunions, protocols, objectius estratègics, fulles Excel amb fletxes de colors. Però remar, el que es diu remar, en remava un de sol. I cada cop amb menys ganes.
Algú, un pensador segurament, va dir: cal reformar! i es va nomenar un cap de remers, un supervisor de caps, un comitè d'innovació en rem, una unitat de millora transversal del moviment de l'aigua i una plataforma digital de seguiment de braçades. El resultat? Més càrrecs, més reunions, més informes... i la barca, cada cop més lenta.
Aquest relat dissimula sota la seva simplicitat una crítica ferotge. Perquè si alguna cosa defineix gran part de la política actual —i de no poques institucions públiques i privades— és aquesta estranya obsessió per coordinar allò que no s'executa, planificar allò que no es concreta i avaluar allò que mai no s'ha fet.
La política s'ha omplert de títols rimbombants: assessors estratègics, responsables d'àrea, delegats adjunts, secretaries tècniques, comissions per a la comissió... I mentrestant, el treball real —l'arreglar una carretera, fer una classe digna, operar en un hospital, atendre en una finestreta— creix cada vegada més desbordat per una.
En lloc de reforçar el remer, ho vigilen. Li mesuren la pala. Li demanen que justifiqui cada braçada. Li exigeixen que remi amb “enfocament resilient” o “metodologia àgil”. Però no li donen millors condicions, ni li treuen pes, ni l'escolten.
Mai no hi va haver més plans, estratègies, fulls de ruta, agendes 2030 i discursos plens de futurisme institucional. Però només cal anar a un centre de salut, a una aula pública o a una finestreta de serveis socials per notar la paradoxa: l'essencial, està saturat, esgotat, infrafinançat.
En nom de la modernització, es burocratitza el que és urgent. I es perpetua una cultura política que premia el qui parla de canviar el món, però castiga el que simplement intenta fer-lo funcionar.
La política actual s'assembla a un restaurant de luxe on hi ha cinc cambrers per client, tres encarregats per taula, un cap de sala per torn… i el cuiner, tot sol, pelant patates sense parar. L'experiència del comensal és impecable en aparença, però si mireu al fons, veureu que el foc s'apaga. Brillant façana, cuina col·lapsada.
La solució no passa per destruir l'estructura ni per idealitzar el remer solitari. No es tracta de menysprear la coordinació, sinó de recordar-ne el propòsit: facilitar la feina, no ofegar-la. Governar és, també, saber quan baixar del despatx i agafar la pala. Preguntar als qui remen de debò què necessiten. Simplificar processos. Confiar.
Perquè al final els vaixells no avancen amb discursos, ni amb organigrames, ni amb promeses de futur. Avancen quan algú s'arremanga i rema. I si tothom vol ser timoner, algú hauria de recordar que sense rems, ni el més carismàtic dels líders podrà moure l'embarcació. Tret, és clar, que estigui disposat a remar també.
