Florentino sempre va entendre el futbol com una qüestió de control. Control institucional, control econòmic, control mediàtic i control emocional. Des del seu retorn a la presidència el 2009 va construir un Real Madrid gairebé inexpugnable. Va guanyar Champions, va reunir estrelles, va modernitzar el club i va convertir el Santiago Bernabéu en un projecte global. Ningú no pot discutir el seu impacte. Seria absurd fer-ho.
Però precisament per això fa més mal veure com la distància entre el president i una part de l’afició s’ha anat engrandint en silenci. La compareixença d’ahir no va ser simplement una roda de premsa incòmoda. Va ser el reflex d’una presidència que comença a mostrar desgast. Les respostes mesurades, el to distant, la sensació permanent d’estar parlant des d’una torre massa alta per escoltar el soroll de baix.
Durant anys, Florentino va governar el club amb una autoritat absoluta perquè els resultats legitimaven qualsevol decisió. Al Madrid, guanyar sempre anestesia els dubtes. Però quan les preguntes s’acumulen i les explicacions sonen repetides, el mite comença a esquerdar-se. Potser el gran error de Florentino va ser intentar assemblar-se massa a Bernabéu.
Santiago Bernabéu no va ser únicament un president guanyador. Va ser una figura emocional, un símbol de reconstrucció, caràcter i proximitat amb el madridisme del seu temps. Florentino, en canvi, va edificar un imperi corporatiu. Va convertir el Real Madrid en una multinacional perfecta, però pel camí el club va perdre part d’aquella connexió humana que explicava la seva identitat històrica.
El nou Bernabéu, l’estadi, representa perfectament aquesta contradicció. És una obra impressionant, futurista, ambiciosa. Un monument al poder econòmic del club. Però també sembla, per moments, un mirall del seu president: modern, gegantí i cada vegada més fred.
La grandesa de Florentino Pérez mai no va estar només en els títols. Va estar a convèncer el madridisme que ningú no podia fer-ho millor que ell. Aquí residia la seva veritable força. Per això el que va passar ahir té tanta importància. Perquè per primera vegada en molt de temps es va percebre vulnerabilitat. Els mites no cauen de cop. S’erosionen lentament. Comencen perdent la capacitat d’emocionar abans de perdre la de manar. I potser això és el que va passar ahir.
Florentino Pérez continuarà sent un dels presidents més importants de la història del futbol. Ningú no li traurà les Copes d’Europa, ni la transformació econòmica del Real Madrid, ni la seva influència internacional. Però fins i tot les figures més poderoses acaben enfrontant-se a una veritat incòmoda: el temps també juga partits.
I, en aquest cas, el protagonista ha de demostrar intel·ligència passant a un segon pla perquè se’l recordi per les coses bones fetes, no per desafortunats tics poc cavallerosos, poc ètics, poc moderns, que poden convertir-lo en un arbre que caigui pel seu propi desgast, per perdre les seves arrels i per creure’s més important que la mateixa naturalesa.
