On va quedar aquella defensa de la sobirania energètica? On la preocupació per la indústria catalana? On el discurs inflamat contra la dependència de l’Estat?
Va desaparèixer tan bon punt van trepitjar l’hemicicle.
El partit que presumeix de “defensar Catalunya” va decidir no defensar-la quan més ho necessitava. Amb la seva abstenció, Junts ha lliurat al Govern una victòria barata i ha renunciat a l’única palanca de pressió real que tenia per assegurar la continuïtat de les centrals nuclears. Catalunya perd el 50% de la seva producció elèctrica pròpia, i Madrid guanya un vot de silenci.
No és política. És negligència.
No és estratègia. És submissió.
No és pragmatisme. És claudicació.
L’abstenció de Junts no il·lumina el camí de la transició energètica: l’apaga.
