On té la vergonya Tezanos?
Hi ha homes que passen a la història pel seu rigor. D’altres, pel seu talent. I després hi ha José Félix Tezanos, que ha decidit passar als annals com el mag demoscòpic capaç de convertir derrotes en victòries, desploms en remuntades i pallisses electorals en avantatges siderals de deu punts.
L’última entrega de l’oracle del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) frega el gènere fantàstic. Segons les seves xifres, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) avantatja en deu punts el Partit Popular (PP). Deu. Ni un. Ni dos. Deu. Com si el país hagués viscut una epifania col·lectiva durant la migdiada de dimarts.
El petit detall —insignificant, pel que sembla— és que fa quatre dies els ciutadans van votar a l’Aragó i el PSOE no va sortir precisament a coll. I que a Extremadura, tres setmanes abans, el guió va ser semblant: els socialistes no van arrasar, van ser arrasats. Però el CIS, impertorbable, ha decidit que la realitat és una molèstia menor davant la narrativa.
La pregunta ja no és metodològica. No és tècnica. És gairebé filosòfica: en quin punt la demoscòpia deixa d’intentar mesurar l’opinió pública i comença a fabricar-la? Perquè quan un organisme públic sembla més preocupat per animar la parròquia que per retratar l’estat real del país, la credibilitat s’evapora.
Es podria acceptar que les enquestes s’equivoquen. Faltaria més. La ciència social no és una ciència exacta. Però equivocar-se sistemàticament en la mateixa direcció comença a semblar menys error i més vocació. Quan cada estudi s’inclina amb devoció cap al mateix costat del tauler polític, l’atzar perd encant.
El problema no és que el CIS publiqui una enquesta favorable al PSOE. El problema és que ho faci en oberta contradicció amb resultats electorals immediats. Perquè aleshores ja no parlem de projecció, parlem de ficció.
I aquí entra la qüestió moral: on és la vergonya institucional? Un organisme finançat per tots els contribuents no pot comportar-se com el departament creatiu d’un partit. La confiança pública no és una joguina, i encara menys una eina electoral.
El que és irònic és que, com més exagerada és la xifra, menys efecte persuasiu té. Deu punts després de dues derrotes recents sonen menys a tendència sociològica i més a brindis de sobretaula. I el ciutadà, que pot ser pacient però no ingenu, acaba desconnectant.
Potser el dany més gran no és per al PP ni per al PSOE. Potser el dany real és per a la pròpia demoscòpia pública. Perquè quan la gent deixa de creure en l’àrbitre, deixa de creure en el partit.