Sánchez allargarà l’agonia, com a mínim, fins a la pròxima Setmana Santa
La compareixença de Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats ha deixat una sensació difícil d’amagar: el president no governa, resisteix. I no resisteix per Espanya, ni pels espanyols, ni tan sols per un projecte polític recognoscible. Resisteix per ell mateix.
A hores d’ara hi caben dues explicacions. La primera és la més senzilla: Sánchez realment creu que res del que passa al seu voltant té a veure amb ell. Que els problemes judicials del seu entorn familiar, les investigacions que afecten la seva esposa o el seu germà, o els nombrosos escàndols que envolten el PSOE són assumptes aliens a la seva responsabilitat. Que els casos Ábalos, Koldo, Tito Berni, Zapatero, les mascaretes, Plus Ultra, els hidrocarburs o les diferents derivades que continuen apareixent són problemes de tercers. Que ell simplement passava per allà.
És una teoria que pot semblar sorprenent, però que encaixa perfectament amb l’actitud que ha mostrat durant els darrers mesos. Sánchez es presenta sempre com a víctima d’una conspiració, com algú injustament perseguit, com un dirigent a qui res no pot afectar perquè, segons el seu propi relat, mai no ha comès cap error polític rellevant.
La segona explicació és força més inquietant. I és que el president no vulgui abandonar el poder fins haver reduït al mínim possible les conseqüències polítiques i judicials que es puguin derivar de tot allò que avui envolta el seu entorn. En aquest escenari, cada mes que passa és temps guanyat. Temps per consolidar posicions. Temps per influir en nomenaments i legislar petites modificacions electorals que l’afavoreixin. Temps perquè determinades decisions judicials o administratives segueixin el seu curs. Temps, en definitiva, per esmorteir el cop.
Mentrestant, manté entretinguts els seus socis parlamentaris.
A Junts li continua oferint l’eterna expectativa de l’amnistia definitiva i el retorn polític de Carles Puigdemont. Al PNB li manté obertes diverses carpetes pendents de negociació. A Esquerra Republicana li garanteix continuar tenint influència a Catalunya i a Madrid. Podem ja ha deixat de creure en ell, però tampoc té capacitat real per alterar la majoria parlamentària. I Sumar simplement sobreviu.
Perquè Sumar sap perfectament que el dia que caigui aquest Govern probablement desapareixerà també el seu espai polític. La coalició va néixer al voltant del poder i difícilment sobreviurà sense ell. Per això continuarà donant suport a Sánchez mentre sigui possible, encara que cada vegada resulti més complicat justificar-ho davant dels seus propis votants.
El problema és que tota aquesta estratègia té una víctima evident: Espanya.
Fa mesos que el país dona la impressió de trobar-se en una situació estranya, gairebé de paràlisi institucional. Un Estat sense govern, sense pressupostos i un govern sense Estat. Un Executiu dedicat exclusivament a sobreviure mentre els problemes reals dels ciutadans queden relegats a un segon pla. En aquest país només es parla de la corrupció política mentre ningú resol els problemes reals: l’habitatge, la inseguretat ciutadana, l’excés de despesa, les subvencions, etc.
Per això cada vegada semblen més creïbles els rumors que circulen tant en sectors socialistes com en alguns dels partits que sostenen l’Executiu. Rumors que apunten a unes eleccions generals l’any 2027, probablement durant el primer trimestre de l’any, potser al voltant de la Setmana Santa. Una data que permetria separar suficientment els comicis generals de les eleccions municipals i autonòmiques previstes per al maig i que les federacions regionals socialistes volen desvincular del soroll mediàtic i de la mala imatge que genera el seu propi president, Pedro Sánchez.
Ningú no pot assegurar avui que aquest sigui el calendari definitiu. Però sí que sembla evident que Pedro Sánchez no té cap intenció d’avançar les eleccions, per molt deteriorada que estigui la situació política.