20 anys de l’Estatut de Catalunya: més llums o més ombres?
El 20 de juliol es compleixen 20 anys de l’entrada en vigor de l’Estatut de Catalunya vigent, el del 2006, que suposava un pas endavant respecte del que es va aprovar el 1979 i concedia un major autogovern a Catalunya. Vint anys després, l’impacte i la realitat de la seva implantació probablement només es poden analitzar amb rigor si se separen tres plans: el jurídic, l’institucional i el polític. Barrejar-los condueix a una lectura partidista; analitzar-los per separat permet entendre per què un text concebut per reforçar l’autogovern va acabar convertint-se, paradoxalment, en un dels detonants de la crisi territorial més gran de la democràcia espanyola.
El millor que va deixar l’Estatut
1. Va modernitzar l’autogovern català
El text va adaptar les institucions catalanes a una realitat molt diferent de la de 1979. Va reforçar competències en àmbits com els serveis socials, l’habitatge, el medi ambient, la protecció civil, la cultura, el consum o l’administració local. També va consolidar organismes propis com el Síndic de Greuges o el Consell de Garanties Estatutàries.
2. Va millorar el reconeixement institucional de Catalunya
Tot i que la referència a Catalunya com a "nació" va quedar limitada al preàmbul i sense efectes jurídics després de la sentència del Tribunal Constitucional, l’Estatut va suposar un reconeixement polític de la singularitat catalana que inicialment va comptar amb un amplíssim consens parlamentari. Una manera de dir «sou diferents, però no tant», en definitiva.
3. Va introduir un model més ambiciós de finançament
Moltes de les negociacions actuals sobre finançament singular, inversions o gestió tributària tenen el seu origen en l’Estatut del 2006. Sense aquest text seria difícil entendre debats actuals com el Consorci Tributari o la reclamació de més competències fiscals. I, com tots sabem a hores d’ara, el conflicte econòmic continua latent i les diferències d’enfocament amb la resta de comunitats autònomes també.
4. Va blindar drets socials
L’Estatut va incorporar drets relacionats amb l’habitatge, la dependència, la igualtat, el medi ambient o la protecció dels consumidors, avançant-se en alguns aspectes a reformes posteriors. Uns drets que continuen vigents però que, per exemple, en casos com el de l’habitatge, no s’han desenvolupat de manera efectiva des de Catalunya.
El pitjor que va deixar
1. Un enorme xoc d’expectatives
Potser el principal error va ser polític. A Catalunya es va presentar com un nou pacte territorial gairebé definitiu; en bona part d’Espanya es va interpretar com un privilegi. Ambdues expectatives van resultar incompatibles. El president del Govern espanyol d’aleshores, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, va prometre «aprovar tot allò que presentin els catalans al Congrés» i, al final, va aprovar el just perquè ningú no quedés satisfet.
2. La sentència del Tribunal Constitucional del 2010
Després del xoc que va generar la seva aprovació entre la majoria dels partits de l’oposició, diverses comunitats autònomes i altres «forces vives», i després de quatre anys de deliberacions, el Tribunal Constitucional va anul·lar 14 articles i en va reinterpretar 27 més, afectant especialment la llengua, la justícia i el finançament. Jurídicament, l’Estatut va continuar vigent en la seva immensa majoria, però políticament molts ciutadans van percebre que s’havia alterat un text aprovat pel Parlament, les Corts i refrendat pels catalans.
3. El combustible del procés
Hi ha un consens força ampli entre politòlegs i historiadors que la sentència no va crear l’independentisme, però sí que en va accelerar enormement el creixement. Bé, la sentència i també l’aprovació retallada del text per part del PSOE a Madrid. La manifestació del 10 de juliol de 2010 va marcar un punt d’inflexió que desembocaria anys més tard en el procés.
4. Moltes previsions no es van arribar a desenvolupar
Vint anys després continuen pendents aspectes rellevants relacionats amb el finançament, les inversions, les infraestructures o determinades competències. El mateix aniversari ha reobert el debat sobre Rodalies (traspassades parcialment ara amb la creació d’una empresa conjunta entre l’Estat i la Generalitat) i sobre el sistema de finançament autonòmic, perquè una part del desenvolupament estatutari va quedar incompleta.
Els errors compartits
Mirant-ho amb perspectiva, resulta difícil atribuir el fracàs únicament a una sola part, que aquí resumim:
• El Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va generar unes expectatives molt elevades amb la seva promesa d’acceptar el text sortit del Parlament.
• El Partit Popular va optar per recórrer bona part de l’Estatut davant el Tribunal Constitucional.
• El mateix Tribunal Constitucional va trigar gairebé quatre anys a dictar sentència, alimentant la sensació d’inseguretat jurídica.
• Els governs posteriors tampoc no van desenvolupar plenament bona part del text.
Va ser un èxit o un fracàs?
La resposta depèn del pla des del qual s’observi.
Des del punt de vista jurídic, va ser un èxit parcial: la immensa majoria de l’Estatut continua vigent i ha servit per ampliar l’autogovern.
Des del punt de vista institucional, va deixar avenços importants que avui es consideren normals.
Des del punt de vista polític, probablement constitueix un dels fracassos més grans del model territorial espanyol. Va néixer per tancar el debat territorial i va acabar obrint una dècada de confrontació institucional que va culminar el 2017 i els efectes de la qual encara avui són presents.
Una reflexió final
Vint anys després, l’Estatut representa una paradoxa. Va ser concebut per reforçar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya i va acabar convertint-se en el símbol de la ruptura de la confiança entre una part important de la societat catalana i les institucions de l’Estat. Al mateix temps, bona part dels seus instruments continuen sent avui la base sobre la qual es negocien qüestions com el finançament, les inversions o el traspàs de competències.
Potser aquesta és la principal lliçó d’aquestes dues dècades: els textos jurídics poden ordenar les competències, però difícilment substitueixen l’acord polític. Quan aquest consens desapareix, fins i tot un Estatut aprovat pels parlaments i refrendat a les urnes pot acabar sent recordat més pel conflicte que va generar que no pas per les solucions que pretenia oferir.