Aliança Catalana vs Vox: dues vies diferents per al vot del malestar
L’últim CEO de novembre ha confirmat un canvi de fons en la política catalana: Aliança Catalana (AC), liderada per Sílvia Orriols, ja no és una excentricitat local, sinó un actor electoral amb capacitat real de disputar espai als grans partits. El seu ascens ha obert un debat inevitable: estem davant d’una versió catalana de Vox? Competeixen pel mateix electorat? O responen a lògiques diferents?
La resposta no és simple. AC i Vox comparteixen certs vectors, però les seves arrels, el seu relat i la seva sociologia divergeixen més del que sembla. El resultat: dos fenòmens paral·lels que creixen per motius diferents i que s’alimenten del mateix malestar de fons, però que rarament pescaven en els mateixos caladors… fins ara.
1. Identitat: nacionalisme català dur vs nacionalisme espanyol dur
La primera diferència és identitària, però també la més determinant.
Aliança Catalana
• Catalanisme essencialista, d’arrel localista-pirinenca.
• Un independentisme emocional, reactiu i anti-Barcelona tant com anti-Madrid.
• Defensa ètnico-cultural explícita: “Catalunya pels catalans”, “defensar el poble”.
Vox
• Nacionalisme espanyol centralista.
• Defensa de la “unitat nacional” i lluita frontal contra l’independentisme.
• Proposa recentralització i reversió de competències.
Les seves cosmovisions són incompatibles. Voten mons mentals diferents. Però tots dos connecten amb votants que volen ordre, identitat forta i ruptura amb l’statu quo.
2. L’enemic polític: qui encarna el mal?
AC
Situa els seus adversaris en:
• la immigració irregular,
• l’islamisme,
• “l’abandonament institucional”,
• i els partits del Procés que “van renunciar”.
És un relat intern: la culpa és “dels nostres”, no d’Espanya.
Vox
El seu enemic és un altre:
• el “govern socialcomunista”,
• independentistes,
• immigració irregular,
• Brussel·les,
• elits globalistes.
Aquí l’adversari és ideològic, no territorial.
3. Psicologia del votant: quines pors i desitjos activen
Votant d’AC
Perfil emocional:
• Por a la pèrdua d’identitat local.
• Por al multiculturalisme.
• Sensació de desprotecció a comarques i pobles mitjans.
• Enuig amb ERC i Junts.
• Desig d’un catalanisme “autèntic”, sense pactes.
És un votant identitari + ressentit amb la política catalana.
Votant de Vox
Perfil emocional:
• Ressentiment amb la immigració i la inseguretat.
• Rebuig al multiculturalisme.
• Desconfiança cap a les elits polítiques i mediàtiques.
• Cansament de tensions territorials.
És un votant identitari espanyol + anti-elits + antiindependentista.
4. Sociologia del vot: on creixen i on no hi entraran mai
Aliança Catalana
El CEO mostra la seva força a:
• Ripollès, Osona, Berguedà, Alt Urgell, Pallars, Solsonès,
• Ciutats mitjanes catalanistes (Vic, Manlleu, Olot, Berga).
• Zones rurals i semiurbanes.
Escassa presència a:
• àrea metropolitana de Barcelona (primer i segon cinturó)
• cinturó roig i zones altament castellanoparlants.
Vox
La seva força és a:
• Baix Llobregat, Barcelonès, Vallès Occidental i una mica menys al Vallès Oriental i Maresme,
• zones de migració espanyolista dels anys 60-70,
• el votant obrer desencantat del PSC.
Molt dèbil a:
• Catalunya interior (fonamentalment a les comarques de Lleida i Girona)
• comarques catalanistes.
Conclusió sociològica: AC i Vox són vasos comunicants gairebé estancs. No competeixen directament pel mateix territori electoral.
5. Origen del vot: qui es fuga cap a cada partit
D’on ve el vot d’AC?
Segons el resum dels últims estudis del CEO:
• Exvotants de Junts (35–45%). Segons aquest últim CEO, el 21%.
• Exvotants d’ERC (15–25%). Segons aquest últim CEO, el 7%.
• Abstencionistes catalanistes desencantats. En aquest últim CEO, l’11%.
• Joves independentistes radicalitzats.
• Una petita fuga del PSC perifèric. Segons aquest últim CEO, el 3%.
• D’antics votants de Vox. Segons aquest últim CEO, el 9%.
D’on ve el vot de Vox?
Segons enquestes generals:
• Exvotants del PP. Segons aquest últim CEO, el 10%.
• Exvotants del PSC del cinturó. Ja residual en l’últim CEO (1%).
• Un petit nombre d’exvotants d’AC (3%).
• Abstencionistes antiindependentistes (2%).
• Perfil de classe treballadora masculina i joves entre 18 i 39 anys.
6. Discurs polític: per què AC sembla “més nova” que Vox
AC
• Té frescor insurgent: sembla alternativa, no sistema.
• Món estètic d’alcaldessa combativa.
• Vídeos emocionals, locals, directes.
• Parla de problemes concrets i territorials.
• Narrativa de poble, no d’ideologia.
Vox
• Més institucionalitzat.
• Formació vertical, centralitzada des de Madrid.
• Repetició de marcs ideològics fixos (“Espanya”, “llibertat”, “dictadura progre”).
• Ha perdut el factor sorpresa perquè va començar abans a incidir en la política catalana i espanyola.
7. Perspectiva electoral: qui creixerà més?
Escenari per a AC
Si manté la tendència del CEO:
• Pot entrar amb 19–20 diputats al Parlament, segons el CEO de novembre, però pot superar aquesta xifra si Junts continua equivocant-se amb l’estratègia.
• Avui ja supera Junts en algunes comarques i vol tenir representació territorial i arrabassar-los el poder a tota la “Catalunya interior”,
• Somia convertir-se en la Lliga Nord catalana com a expressió del malestar territorial a través d’una forta presència municipalista.
El seu sostre depèn de:
• el seu discurs econòmic (actualment és el seu punt més feble),
• el retorn a Catalunya de Puigdemont i l’estratègia que segueixi,
• la seva capacitat d’organització,
• evitar escissions internes.
Escenari per a Vox
Mantindrà presència:
• entre 13 i 14 escons segons el CEO de novembre, arrabassant l’hegemonia del “vot espanyol” al PP,
• fort a Barcelona i primer cinturó industrial,
• inexistent a la Catalunya interior.
• Vot de treballador d’origen no català i de la joventut entre els 18 i 39 anys.
El seu sostre depèn de:
• l’evolució del PSC,
• la mobilització anti-Procés,
• les tensions culturals metropolitanes,
• el control o descontrol de la delinqüència multicultural.
Conclusió electoral: Creixeran tots dos, però en territoris diferents i per motius diferents.
8. Competeixen entre ells? Només en un punt: el vot del malestar
AC i Vox no competeixen per la identitat, no competeixen per la història, no competeixen territorialment. Competeixen per una cosa més profunda:
El vot de la ràbia.
• Contra el sistema.
• Contra la política tradicional.
• Contra la immigració irregular.
• Contra la sensació d’abandonament.
• Contra la inseguretat i la precarietat.
Aquí sí convergeixen: capitalitzen un mateix estat emocional, però cadascun des de la seva cultura política.
En definitiva, el creixement simultani d’AC i Vox és el símptoma d’una Catalunya esgotada, desconfiada i fragmentada, on dos discursos d’identitat forta —un de català, un altre d’espanyol— competeixen per donar resposta a pors semblants amb solucions oposades.
Mentre els partits tradicionals discuteixen sobre pactes, pressupostos i equilibris institucionals, AC i Vox avancen perquè han entès una cosa que els altres han oblidat:
el votant vol explicacions simples, seguretat física i emocional i lideratge amb caràcter.
I en aquest terreny, tant Sílvia Orriols com Santiago Abascal o Ignacio Garriga juguen amb avantatge.