La resposta no és simple. AC i Vox comparteixen certs vectors, però les seves arrels, el seu relat i la seva sociologia divergeixen més del que sembla. El resultat: dos fenòmens paral·lels que creixen per motius diferents i que s’alimenten del mateix malestar de fons, però que rarament pescaven en els mateixos caladors… fins ara.
1. Identitat: nacionalisme català dur vs nacionalisme espanyol dur
La primera diferència és identitària, però també la més determinant.
Aliança Catalana
• Catalanisme essencialista, d’arrel localista-pirinenca.
• Un independentisme emocional, reactiu i anti-Barcelona tant com anti-Madrid.
• Defensa ètnico-cultural explícita: “Catalunya pels catalans”, “defensar el poble”.
Vox
• Nacionalisme espanyol centralista.
• Defensa de la “unitat nacional” i lluita frontal contra l’independentisme.
• Proposa recentralització i reversió de competències.
Les seves cosmovisions són incompatibles. Voten mons mentals diferents. Però tots dos connecten amb votants que volen ordre, identitat forta i ruptura amb l’statu quo.
2. L’enemic polític: qui encarna el mal?
AC
Situa els seus adversaris en:
• la immigració irregular,
• l’islamisme,
• “l’abandonament institucional”,
• i els partits del Procés que “van renunciar”.
És un relat intern: la culpa és “dels nostres”, no d’Espanya.
Vox
El seu enemic és un altre:
• el “govern socialcomunista”,
• independentistes,
• immigració irregular,
• Brussel·les,
• elits globalistes.
Aquí l’adversari és ideològic, no territorial.
3. Psicologia del votant: quines pors i desitjos activen
Votant d’AC
Perfil emocional:
• Por a la pèrdua d’identitat local.
• Por al multiculturalisme.
• Sensació de desprotecció a comarques i pobles mitjans.
• Enuig amb ERC i Junts.
• Desig d’un catalanisme “autèntic”, sense pactes.
És un votant identitari + ressentit amb la política catalana.
Votant de Vox
Perfil emocional:
• Ressentiment amb la immigració i la inseguretat.
• Rebuig al multiculturalisme.
• Desconfiança cap a les elits polítiques i mediàtiques.
• Cansament de tensions territorials.
És un votant identitari espanyol + anti-elits + antiindependentista.
4. Sociologia del vot: on creixen i on no hi entraran mai
Aliança Catalana
El CEO mostra la seva força a:
• Ripollès, Osona, Berguedà, Alt Urgell, Pallars, Solsonès,
• Ciutats mitjanes catalanistes (Vic, Manlleu, Olot, Berga).
• Zones rurals i semiurbanes.
Escassa presència a:
• àrea metropolitana de Barcelona (primer i segon cinturó)
• cinturó roig i zones altament castellanoparlants.
Vox
La seva força és a:
• Baix Llobregat, Barcelonès, Vallès Occidental i una mica menys al Vallès Oriental i Maresme,
• zones de migració espanyolista dels anys 60-70,
• el votant obrer desencantat del PSC.
Molt dèbil a:
• Catalunya interior (fonamentalment a les comarques de Lleida i Girona)
• comarques catalanistes.
Conclusió sociològica: AC i Vox són vasos comunicants gairebé estancs. No competeixen directament pel mateix territori electoral.
5. Origen del vot: qui es fuga cap a cada partit
D’on ve el vot d’AC?
Segons el resum dels últims estudis del CEO:
• Exvotants de Junts (35–45%). Segons aquest últim CEO, el 21%.
• Exvotants d’ERC (15–25%). Segons aquest últim CEO, el 7%.
• Abstencionistes catalanistes desencantats. En aquest últim CEO, l’11%.
• Joves independentistes radicalitzats.
• Una petita fuga del PSC perifèric. Segons aquest últim CEO, el 3%.
• D’antics votants de Vox. Segons aquest últim CEO, el 9%.
D’on ve el vot de Vox?
Segons enquestes generals:
• Exvotants del PP. Segons aquest últim CEO, el 10%.
• Exvotants del PSC del cinturó. Ja residual en l’últim CEO (1%).
• Un petit nombre d’exvotants d’AC (3%).
• Abstencionistes antiindependentistes (2%).
• Perfil de classe treballadora masculina i joves entre 18 i 39 anys.
6. Discurs polític: per què AC sembla “més nova” que Vox
AC
• Té frescor insurgent: sembla alternativa, no sistema.
• Món estètic d’alcaldessa combativa.
• Vídeos emocionals, locals, directes.
• Parla de problemes concrets i territorials.
• Narrativa de poble, no d’ideologia.
Vox
• Més institucionalitzat.
• Formació vertical, centralitzada des de Madrid.
• Repetició de marcs ideològics fixos (“Espanya”, “llibertat”, “dictadura progre”).
• Ha perdut el factor sorpresa perquè va començar abans a incidir en la política catalana i espanyola.
7. Perspectiva electoral: qui creixerà més?
Escenari per a AC
Si manté la tendència del CEO:
• Pot entrar amb 19–20 diputats al Parlament, segons el CEO de novembre, però pot superar aquesta xifra si Junts continua equivocant-se amb l’estratègia.
• Avui ja supera Junts en algunes comarques i vol tenir representació territorial i arrabassar-los el poder a tota la “Catalunya interior”,
• Somia convertir-se en la Lliga Nord catalana com a expressió del malestar territorial a través d’una forta presència municipalista.
El seu sostre depèn de:
• el seu discurs econòmic (actualment és el seu punt més feble),
• el retorn a Catalunya de Puigdemont i l’estratègia que segueixi,
• la seva capacitat d’organització,
• evitar escissions internes.
Escenari per a Vox
Mantindrà presència:
• entre 13 i 14 escons segons el CEO de novembre, arrabassant l’hegemonia del “vot espanyol” al PP,
• fort a Barcelona i primer cinturó industrial,
• inexistent a la Catalunya interior.
• Vot de treballador d’origen no català i de la joventut entre els 18 i 39 anys.
El seu sostre depèn de:
• l’evolució del PSC,
• la mobilització anti-Procés,
• les tensions culturals metropolitanes,
• el control o descontrol de la delinqüència multicultural.
Conclusió electoral: Creixeran tots dos, però en territoris diferents i per motius diferents.
8. Competeixen entre ells? Només en un punt: el vot del malestar
AC i Vox no competeixen per la identitat, no competeixen per la història, no competeixen territorialment. Competeixen per una cosa més profunda:
El vot de la ràbia.
• Contra el sistema.
• Contra la política tradicional.
• Contra la immigració irregular.
• Contra la sensació d’abandonament.
• Contra la inseguretat i la precarietat.
Aquí sí convergeixen: capitalitzen un mateix estat emocional, però cadascun des de la seva cultura política.
En definitiva, el creixement simultani d’AC i Vox és el símptoma d’una Catalunya esgotada, desconfiada i fragmentada, on dos discursos d’identitat forta —un de català, un altre d’espanyol— competeixen per donar resposta a pors semblants amb solucions oposades.
Mentre els partits tradicionals discuteixen sobre pactes, pressupostos i equilibris institucionals, AC i Vox avancen perquè han entès una cosa que els altres han oblidat:
el votant vol explicacions simples, seguretat física i emocional i lideratge amb caràcter.
I en aquest terreny, tant Sílvia Orriols com Santiago Abascal o Ignacio Garriga juguen amb avantatge.
