Illa dibuixa una Catalunya “de cine” que no existeix… ni s’espera
El president de la Generalitat, Salvador Illa, va insistir el cap de setmana en un acte de partit a projectar una imatge de Catalunya optimista, dinàmica i en plena recuperació de protagonisme internacional. Una Catalunya —en les seves paraules— que torna a ocupar “un lloc rellevant a Europa i al món”. El problema no és el missatge. El problema és la distància entre el missatge i la realitat.
El relat: cultura, cinema i projecció exterior
El Govern ha apostat per reforçar el sector audiovisual com a símbol de país: subvencions al doblatge en català, impuls institucional al cinema i esdeveniments com els Goya a Barcelona o fòrums internacionals
La idea és clara: construir un relat. Una Catalunya moderna, creativa, atractiva. Una Catalunya “de cine”. Però això és exactament el que és: un relat.
La realitat: infraestructures, gestió i desgast
Mentre el Govern parla de projecció internacional, la Catalunya quotidiana continua atrapada en problemes estructurals:
• Rodalies en crisi crònica, amb promeses de millora que sempre arriben “en setmanes”.
• Pressupostos incerts i governabilitat en minoria.
• Serveis públics tensionats i sensació creixent de desgast institucional
No és que Catalunya no tingui potencial. És que la política va per una banda… i la realitat per una altra.
La política de l’aparador
Illa no és el primer a intentar construir un país des de la narrativa. Però el risc és evident: quan el discurs es converteix en aparador, la gestió queda en segon pla. I això ja ha passat.
Campanyes institucionals retirades per manca de rigor, missatges que anuncien més del que executen, i una necessitat constant de projectar èxit abans de consolidar-lo. El Govern ven futur. Però el present no acompanya.
Una Catalunya que no arriba
El problema de fons no és ideològic. És estratègic. Perquè Catalunya no necessita que li expliquin el que podria ser. Necessita que funcioni el que ja té. Catalunya necessita trens que arribin, serveis que responguin i una economia que no depengui del relat.
I aquí és on el discurs d’Illa comença a fer aigües: Catalunya no és una pel·lícula. No es pot muntar amb plans bonics i música de fons. O es gestiona… o es dissimula. I ara mateix, la sensació és que s’està dissimulant massa.