¿Serà capaç ERC de votar en contra d’un bon pressupost per a Catalunya?
La pregunta no és menor. Tampoc és retòrica. És estratègica.
El Govern de Salvador Illa ha presentat uns pressupostos expansius, amb xifres rècord en inversió, reforç en sanitat i educació, i una aposta clara per l’habitatge i les infraestructures. Es podrà discutir el model. Es podrà debatre l’orientació ideològica. Però objectivament no són uns pressupostos de retallades ni de paràlisi. Són uns comptes de creixement.
I aquí apareix el dilema d’Esquerra Republicana de Catalunya. ERC condiciona el seu suport a la cessió de l’IRPF, al model de finançament, al compliment d’acords previs. És legítim. La política va de negociar poder i competències. Però la pregunta incòmoda és una altra:
¿Pot ERC permetre’s votar en contra d’uns comptes que incrementen recursos per a hospitals, escoles i habitatge a Catalunya?
Perquè votar “no” no seria un gest tècnic. Seria un gest polític d’alt voltatge. Si ERC tomba els pressupostos:
• Debilita el Govern, sí.
• Pressiona el PSC, també.
• Però assumeix el risc d’aparèixer com el partit que bloqueja inversió social.
I això, en el clima actual, no és neutre.
ERC està atrapada entre dues pulsions:
-
El seu ADN de partit de govern responsable.
-
La seva necessitat de marcar perfil propi davant del PSC i frenar la sagnia cap a l’independentisme més dur.
El problema és que el votant mitjà no llegeix el BOE de l’IRPF. El que entén és si hi haurà més metges, més mestres o més habitatge públic. I si ERC vota en contra, el relat serà simple: “van rebutjar més diners per a Catalunya”. Ho pot explicar ERC? Sí. Serà fàcil? No.
Perquè si el pressupost és objectivament sòlid en despesa social, el “no” no s’interpretarà com una estratègia financera, sinó com una batalla política. Aquí hi ha el càlcul fred:
• Si ERC dona suport, Illa es consolida.
• Si ERC rebutja, pot tensar el tauler… però també pot quedar retratada.
I en la política catalana, on l’electorat està cansat de bloquejos i tacticismes, aquesta factura pot ser cara. I més si Illa convoca eleccions anticipades que només beneficien Aliança Catalana de Sílvia Orriols i les anomenades “dretes”: PP i Vox, i castiguen l’independentisme tradicional que representa (oh, sorpresa) l’Esquerra de Junqueras, el Junts de Puigdemont i la CUP de no se sap qui.
La qüestió de fons no és si l’IRPF és important. Ho és. La qüestió és si ERC està disposada a assumir el cost de tombar uns comptes expansius per una negociació que, a més, depèn en gran part de Madrid. Perquè votar en contra no seria només un “no” a Illa. Seria un “no” a unes partides concretes que la mateixa ERC ha defensat històricament.
I aquí hi ha el dilema real. La política no va de gestos èpics. Va d’assumir conseqüències. ¿Serà capaç ERC de votar en contra? Capaç, ho és. Li convé? Aquesta és la veritable pregunta.