I ara que l’homeopatia no serveix de res, què fem amb els que s’han curat?
El Ministerio de Sanidad ha posat negre sobre blanc el que la comunitat científica fa dècades que sosté: l’homeopatia no és més que un placebo. No hi ha evidència, no hi ha base farmacològica i, el que és més rellevant, no hi ha eficàcia demostrada més enllà de l’efecte psicològic del pacient.
I, tanmateix, hi ha milions de persones que juren haver-se curat gràcies a aquestes boletes dolces. Què en fem? Els diem que tot va ser mentida? Que la seva millora va ser casualitat, suggestió o simple evolució natural de la malaltia?
La resposta incòmoda és sí… però amb matisos. Perquè el placebo existeix. I funciona. No cura malalties greus, no substitueix tractaments reals, però pot alleujar símptomes, reduir l’ansietat i millorar la percepció del dolor. El mateix informe reconeix que molts dels efectes positius s’expliquen per aquest mecanisme i per l’evolució natural de les patologies.
El problema no és que algú prengui homeopatia i se senti millor. El problema és quan creu que s’ha curat gràcies a això i abandona allò que sí que funciona. Aquí és on Sanitat posa l’accent: el risc real no és el sucre, sinó la renúncia a la medicina basada en l’evidència.
Durant anys s’ha permès —i en certa manera normalitzat— un terreny ambigu: productes legals, venuts a farmàcies, recomanats fins i tot per professionals, però sense suport científic. I ara arriba el gerro d’aigua freda institucional: no curen. Mai no ho han fet.
Així que la pregunta no és què fem amb els que “s’han curat”. La pregunta és una altra: quant d’aquesta curació era l’homeopatia… i quant era simplement el cos fent la seva feina?
Perquè en medicina, creure no és curar. I confondre ambdues coses, això sí, pot sortir car.