I, tanmateix, hi ha milions de persones que juren haver-se curat gràcies a aquestes boletes dolces. Què en fem? Els diem que tot va ser mentida? Que la seva millora va ser casualitat, suggestió o simple evolució natural de la malaltia?
La resposta incòmoda és sí… però amb matisos. Perquè el placebo existeix. I funciona. No cura malalties greus, no substitueix tractaments reals, però pot alleujar símptomes, reduir l’ansietat i millorar la percepció del dolor. El mateix informe reconeix que molts dels efectes positius s’expliquen per aquest mecanisme i per l’evolució natural de les patologies.
El problema no és que algú prengui homeopatia i se senti millor. El problema és quan creu que s’ha curat gràcies a això i abandona allò que sí que funciona. Aquí és on Sanitat posa l’accent: el risc real no és el sucre, sinó la renúncia a la medicina basada en l’evidència.
Durant anys s’ha permès —i en certa manera normalitzat— un terreny ambigu: productes legals, venuts a farmàcies, recomanats fins i tot per professionals, però sense suport científic. I ara arriba el gerro d’aigua freda institucional: no curen. Mai no ho han fet.
Així que la pregunta no és què fem amb els que “s’han curat”. La pregunta és una altra: quant d’aquesta curació era l’homeopatia… i quant era simplement el cos fent la seva feina?
Perquè en medicina, creure no és curar. I confondre ambdues coses, això sí, pot sortir car.
