La dreta converteix la persecució religiosa en bandera i el PSOE cedeix el terreny
La iniciativa aprovada al Congrés per defensar els cristians perseguits es podria llegir com un gest a favor dels drets humans. Però limitar-se a aquesta interpretació seria ingenu. El que ha passat a la cambra aquest dimarts revela alguna cosa més profunda: la capacitat de la dreta per apropiar-se de determinades causes i la dificultat del Govern per disputar aquest terreny sense incomodar-se.
El Partit Popular ha trobat en la defensa dels cristians perseguits una bandera eficaç. No només perquè apel·la a una realitat innegable —la persecució religiosa existeix i és greu en moltes parts del món—, sinó perquè li permet situar-se en un espai moralment sòlid i políticament rendible. I, a més, fer-ho en sintonia amb Vox.
La votació no deixa lloc a dubtes. PP y Vox votan junts. El PSOE i els seus socis s’abstenen. I en aquesta abstenció hi ha més que prudència: hi ha una cessió.
Una causa legítima, un ús polític evident
Defensar la llibertat religiosa és un principi bàsic en qualsevol democràcia. Però el problema no és la causa, sinó la seva utilització selectiva.
Centrar el focus exclusivament en els cristians no és una decisió neutral. És una elecció política que prioritza unes víctimes sobre unes altres i que encaixa amb una narrativa més àmplia: la d’una suposada defensa d’Occident davant amenaces externes.
Aquest marc no és nou. I tampoc és innocent. El PP l’adopta parcialment, Vox l’impulsa sense complexos, i tots dos troben en iniciatives com aquesta un terreny d’entesa que va més enllà del puntual.
L’abstenció com a símptoma de debilitat
Davant d’aquesta estratègia, el PSOE opta per no confrontar. L’abstenció busca evitar titulars incòmodes —ningú vol aparèixer votant contra la defensa de persones perseguides—, però té un cost polític evident.
En no presentar una alternativa clara, el Govern deixa que el relat el construeixin altres.
Hauria pogut defensar un enfocament universal de la llibertat religiosa, hauria pogut ampliar el marc a totes les minories perseguides. No ho va fer. Va triar apartar-se.
I en política, qui s’aparta perd el centre del debat.
Més enllà del Congrés
El rellevant del que ha passat no és la iniciativa en si —no vinculant, d’impacte limitat—, sinó el que representa.
La política espanyola s’està reconfigurant també en el terreny simbòlic. I en aquest espai, la dreta està mostrant més capacitat d’iniciativa, mentre que l’esquerra dubta entre confrontar o esquivar.
La conseqüència és clara: certes banderes canvien de mans.