Un exercici de gimnàstica interpretativa que ni el millor contorsionista jurídic podria justificar sense enrojolar-se. Perquè la pregunta és senzilla: per què ara dos vots particulars mereixen tanta solemnitat i tanta atenció, quan fa tot just uns mesos els vots discrepants del Tribunal Constitucional contra la Llei d’Amnistia van ser qualificats com a “irrellevants”, “residuals” o “soroll conservador”?
La mateixa Espanya que avui exalça un vot particular és la que aleshores retreia als magistrats discrepants “no entendre l’esperit constitucional”. La coherència, pel que es veu, no és una obligació institucional: és un luxe ocasional.
La majoria és majoria... quan interessa
El veredicte contra García Ortiz es va aprovar amb cinc vots a favor i dos en contra.
Una majoria clara.
La Llei d’Amnistia, al Tribunal Constitucional, es va aprovar per set vots davant de quatre.
Una majoria encara més àmplia. Tanmateix:
• Al Constitucional, els vots particulars van ser relegats al terreny de la queixa formal.
• Al Suprem, els vots particulars es presenten com a peces gairebé canòniques que “ens haurien de fer reflexionar”, “canvien la lectura del cas” o “demostren la inconsistència del veredicte”.
A quin codi no escrit figura que la discrepància hagi de ser elevada a dogma segons l’orientació que beneficiï cada bàndol?
La paradoxa mediàtica: dues magistrades com a oracles
Seria injust restar valor jurídic al vot particular de Polo i Ferrer: és tècnic, sòlid i planteja qüestions serioses. Però d’aquí a convertir-lo en la versió “autèntica” o “més fiable”, per sobre del veredicte majoritari, hi ha un tram que només s’omple amb interès polític.
Les mateixes veus que van desestimar els advertiments dels magistrats del Constitucional contra l’Amnistia qualificant-los de “posicions ideològiques extremes” són les que avui citen, gairebé infal·liblement, les dues magistrades del Suprem com si fossin la consciència moral de la Justícia. No es tracta de Justícia. Es tracta de conveniència.
La contradicció de fons: els vots particulars no són sentència
Un vot particular és una opinió jurídica fonamentada. Una contribució valuosa al debat doctrinal. Però no té efectes jurídics. Les sentències les dicta la majoria. Així funciona un tribunal col·legiat en un Estat de Dret. Si la minoria definís el sentit jurídic, estaríem davant d’un sistema incompatible amb el mateix concepte de decisió judicial.
Per això sorprèn la fascinació sobtada pels vots particulars. No quan s’analitzen tècnicament, sinó quan s’utilitzen com a arma per desacreditar decisions que no agraden.
Doble vara de mesurar o simple estratègia?
A Espanya s’ha instal·lat una tendència perillosa:
• La majoria judicial val quan avala la meva posició política.
• La minoria judicial val quan qüestiona la posició contrària.
El problema ja no és la interpretació jurídica: és la demolició sistemàtica de la credibilitat de les institucions en funció del benefici partidista. Això erosiona:
• la confiança pública en els tribunals,
• l’estabilitat institucional,
• i la percepció de neutralitat judicial.
No hi ha democràcia que resisteixi aquesta dinàmica durant dècades.
Si la discrepància importa, ha d’importar sempre
Els vots particulars són essencials per a l’evolució del Dret. Amplien perspectives, corregeixen excessos i enriqueixen la interpretació constitucional. Però no poden ser rellevants només quan coincideixen amb la postura política de qui els invoca. Si els vots discrepants del Suprem mereixen ser analitzats —i ho mereixen— també ho haurien estat els del Constitucional davant l’Amnistia.
La coherència institucional no pot ser opcional. Perquè quan les regles s’interpreten segons convingui, deixen de ser regles: només queda la geometria variable de la legitimitat, adaptada al moment, al titular i a l’interès.
Un país que oscil·la així no construeix una justícia sòlida; construeix un relat partidista amb toga.
