T’ha sobrat un any, Mazón
Un any de marge que es va perdre
L’anunci d’avui no es pot llegir sense el record d’aquell tràgic 29 d’octubre de 2024: la DANA va deixar 229 morts i una esllavissada de preguntes sense respondre. Davant d’aquest dolor, Mazón es va mantenir durant mesos al càrrec —en moltes veus, sense donar explicacions creïbles— fins que la pressió social, mediàtica i judicial l’ha obligat a “fer un pas al costat”.
Encara que moltes víctimes i entitats reclamaven la seva dimissió, comunitats van convocar manifestacions, van cridar “Mazón dimissió” i van reclamar responsabilitats.
Mentrestant, el seu entorn nacional al Partido Popular i ell mateix maniobraven per allargar el mandat prou temps per conservar “privilegis” (aforament, sou d’expresident) si culminava la legislatura.
Així doncs: el que havia de ser una decisió de responsabilitat, es va convertir en un càlcul personal de temps. T’has sobrat un any, senyor president.
Què queda en l’aire?
Mazón al·lega “esgotament”, “falta de forces” i la necessitat que “una altra persona lideri” la reconstrucció després de la DANA. Però, què passa amb la rendició de comptes, amb la transparència respecte al seu paper directe en la gestió de la crisi?
Durant mesos no es va saber clarament el seu parador i moment d’actuació quan l’emergència es desencadenava.
El seu discurs de dimissió amb prou feines dedica menció a les víctimes i, el que és més greu, escull no convocar eleccions immediates sinó proposar una investidura interina pactada per la majoria parlamentària (i en la pràctica, amb moltes mirades posades en Vox).
Es pot anomenar “part del tancament” el que realment és una transició cap al que ell no va voler afrontar?
Responsabilitat política vs càlcul personal
El relat habitual dirà que Mazón ha fet “un pas al costat”, que actua amb dignitat. Però l’altra lectura és més incòmoda: que aquest pas arriba quan ja estaven esgotades les expectatives de permanència, quan ja pesaven massa els crits del carrer, quan ja s’entreveia que el suport polític s’anava erosionant.
La política no és només qüestió de sobreviure al càrrec o a l’escàndol: és, sobretot, qüestió de respondre al mandat de qui et va posar allí, de complir davant la tragèdia i de reconèixer errors no com a estratègia sinó com a principi. En aquest sentit, la sortida de Mazón sap més a ajornament que a tancament.
I què canvia per a la Comunitat Valenciana?
La Comunitat surt d’aquest capítol amb un sabor agònic: Les víctimes de la DANA encara no tenen respostes suficients.
El propi PP valencià entra en fase de relleu intern i de definició de projecte, amb la incògnita de si ho farà alliberant‑se de l’ombra de Mazón o prolongant‑la d’una altra manera.
Credibilitat política: la ciutadania, que ha sortit al carrer, exigeix que les renúncies no només s’anunciïn, sinó que es materialitzin amb transparència, eleccions lliures i compromís real.
En resum
T’ha sobrat un any, Mazón. Un any per haver dit “me’n vaig perquè no vaig respondre a qui necessitava que respongués”. Un any per haver activat eleccions, transparències, explicacions. Un any per haver tancat dignament. En canvi, l’adéu arriba just quan ja no hi ha més marge. I això ho converteix, de bon inici, en un gest tardà, que deixa molt per resoldre i que subscriu més un final de cicle que una rendició responsable.
Avui s’obre una nova etapa a la Generalitat Valenciana. Que serveixi perquè el relleu sigui real —i no només formal—, i perquè sigui el poble qui torni a recuperar la veu que va quedar silenciada en els dies negres. Perquè la política sense responsabilitat és només retòrica: i València ha demanat, amb raó, alguna cosa més que paraules.