Àbalos, aquell home que es va enamorar d’una trampa
En el seu pas pel Tribunal Suprem, José Luis Ábalos va deixar una d’aquelles frases que, lluny d’aclarir, conviden a la literatura: va dir haver-se enamorat. No d’una idea, ni d’un projecte polític, sinó d’una persona. Jessica. Un nom propi que, en el seu relat, ha acabat mutant en una cosa molt més incòmoda: una suposada trampa orquestrada per Víctor de Aldama.
L’escena, explicada així, té alguna cosa de novel·la d’embolics: un polític veterà, una relació prolongada —gairebé un any, segons ell mateix— i, de sobte, la revelació que tot formava part d’una estratègia aliena. Amor convertit en ardit. Intimitat reinterpretada com a muntatge. La vida privada elevada a peça d’un tauler que, curiosament, només es revela quan convé obviar -i oblidar-, tota la resta.
Cal reconèixer-li a l’argument una certa ambició narrativa. Perquè no és senzill sostenir, sense rubor, que un va conviure amb una “trampa” durant mesos sense advertir el mecanisme. La ironia s’escriu sola: no seria tant que la trampa estigués ben dissenyada, sinó que el protagonista va decidir creure-hi. I creure, en política, sol ser menys innocent del que sembla.
La versió té, a més, un efecte col·lateral cridaner: desplaça el focus. Ja no es tracta únicament de decisions, contractes o responsabilitats, ja no es tracta d’on han anat a parar els diners de les mascaretes i qui hi ha posat la mà, sinó d’emocions, enganys i suposades manipulacions sentimentals. Com si el terreny judicial es pogués diluir en un relat gairebé romàntic, on l’error no és de gestió, sinó de cor.
Potser, al final, la metàfora més ajustada no sigui la de la trampa aliena, sinó la de la pròpia construcció del relat. Perquè hi ha versions que, en el seu intent de resultar versemblants, acaben revelant just el contrari. I aleshores el problema ja no és qui va posar la trampa, sinó qui va decidir, voluntàriament, quedar-s’hi.