Una altra d’espies a l’Escola Catalana

Qualsevol semblança amb la realitat és mera coincidència o IA

A Catalunya s’acaba d’estrenar l’última d’espies. Una trama que es roda amb pressupost públic i amb un repartiment de luxe: Govern, Mossos i comunitat docent. Amb un petit canvi d’escenari, perquè ara s’ha passat dels patis i esbarjos a les assemblees a les sales de professors. Ve saga, i promet estar interessant la cosa.

La primera de les entregues d’aquest prometedor culebrot es va donar fa pocs anys, amb la denúncia que l’entitat Plataforma per la Llengua havia estat espiant els alumnes als patis dels centres per observar quina llengua utilitzaven als seus esbarjos escolars. Una cosa que la Conselleria competent consentia mirant cap a una altra banda quan no, fins i tot, assumint el tafaneig com a part de la seva política educativa.

Aquell primer capítol podria haver-se titulat “Els nens que xiuxiuejaven en espanyol” per explicar-nos les vicissituds d’una cèl·lula espanyolitzadora de pantalons curts i els seus intrigants moviments clandestins en la llengua de Cervantes entre el tobogan i la porteria de futbol mentre fugien de la inquisitiva vigilància de voluntaris defensors de la uniformitat lingüística infantil.

Ara la història ha pujat de nivell, superant això de controlar patis: la segona part ens porta una infiltració d’agents dels Mossos en, ni més ni menys, reunions de professors on es parla de ràtios a les aules, condicions salarials i vagues reivindicatives. Tot això en el marc dels impenetrables claustres docents, entre exàmens i cafè, tòner de la fotocopiadora i llevagrapes. Una autèntica amenaça per a occident sota el possible títol de “Els Mossos contra el Professor No”.

Fora de pantalla, tant la Generalitat com els mateixos Mossos admeten ara que allò va ser “irregular” i han ordenat una investigació interna. I això no deixa de tenir la seva gràcia, com si el cap dels espies, de sobte, s’adonés que això de ficar infiltrats en una reunió de mestres, doncs com que sembla una mica passat de voltes quan ho poses gairebé al nivell d’una operació antiterrorista per preservar la normalitat democràtica del món lliure.

Però el fascinant, tornant a aquesta ficció que al final no ho és tant, és la continuïtat argumental de la història: canvien els governs, canvia el seu color polític, canvien les cares al capdavant de la Conselleria, i fins i tot canvien els discursos en campanya electoral. Però es manté una idea arrelada i una convicció profunda: el sistema educatiu català ha de ser observat i controlat constantment. I si no és mitjançant associacions privades preocupades per la puresa lingüística del pati, doncs que sigui mitjançant policies infiltrats pendents de les converses del professorat.

Catalunya ha aconseguit així convertir el seu àmbit educatiu en una mena d’internat opressor que pretén ser un laboratori sociològic en una espècie de preqüela d’una novel·la de John le Carré. I tot això amb una naturalitat admirable: ningú sembla aturar-se un moment a reflexionar quins entorns educatius volem per als nostres fills i per a qui té la missió d’educar-los, i encara menys, si realment no és estrany vigilar les escoles com si fossin coves de conspiracions terribles. Perquè en qualsevol altre context, infiltrar agents de policia a tafanejar en reunions laborals generaria un escàndol monumental, però en aquest cas i aquí, en canvi, es tramita tot rutinàriament i administrativament amb un simple expedient per esbrinar què ha passat. Com si no ho endevinéssim ja…

Aquestes pel·lícules d’espies a Catalunya i la mateixa acritud de l’àmbit educatiu i, per què no dir-ho, de la seva societat adormida, ens demostren que ja no és cosa d’ideologies, sinó que sembla haver-hi un consens polític, assumit amb naturalitat i que sobreviu a qualsevol canvi de Govern, pel qual alumnes i educadors, per una cosa o una altra, han d’estar sotmesos a estricta vigilància. I no perquè uns no facin els deures o els altres no compleixin objectius, sinó perquè, sembla ser, són la nova Spectra.

Ja poden imaginar-se de què anirà la tercera: punxades i captures dels whatsapps dels grups de pares i mares per estar totalment al cas de qualsevol conversa sospitosa sobre dates d’excursions a Montserrat, entrepans de fuet, o de si la profe de Coneixement posa massa deures per al cap de setmana.

Aquesta que ha de venir ben bé podria titular-se “Missatge impossible”.

Pròximament a les seves pantalles…