La Catalunya Lliure MAI acceptaria l'ORDINALITAT

Quan algú va inventar a Mesopotàmia això de pagar impostos d’una manera mínimament regulada, fa la friolera de gairebé cinc mil anys, ho va fer amb la idea que qui posseïa terres, bestiar o es dedicava al comerç fes aportacions perquè qui ostentava el govern de la comunitat el defensés amb soldats i muralles i construís infraestructures per doblegar, en la mesura del possible, la natura. Per a això i per finançar el poder mateix i qui l’exercia, òbviament. La desigualtat, en aquells moments, i fins pràcticament la Il·lustració al segle XVIII, era un fet natural, producte d’una voluntat divina, i per resoldre-la ja hi havia la caritat que totes les religions han promogut d’alguna manera. Així, pràcticament durant vint-i-tres segles.

Amb l’aparició d’una concepció política de la desigualtat, pròpia de finals del segle XVIII, i amb ella del fonament intel·lectual de la redistribució de la riquesa a través dels impostos, l’Estat comença a assumir una funció social de protecció dels menys afavorits, recaptant de qui gaudeix de patrimoni i rendes. I d’aquí a la consolidació de l’Estat del benestar des de les democràcies liberals del XIX amb eines —enunciades com a principis— com la solidaritat o la progressivitat, que més recentment es converteixen en norma legal, i fins i tot de rang constitucional en molts casos.

L’ordinalitat com a nou principi que, sorprenentment, a Espanya assumeix com a adequat un Govern que es té per socialdemòcrata —cosa que només s’explica per la pressió de mantenir-se al poder amb el grapat de vots nacionalistes de Junts i d’ERC— ve, per tant, a trencar amb l’evolució d’un model tributari amb molt més recorregut del que podríem imaginar. I, sobretot, trenca amb la perspectiva social que és desitjable promoure i treballar per la igualtat de tothom a través del mecanisme que qui té, paga, i qui més té, paga més.

Però el debat sobre les bondats de l’ordinalitat s’acaba quan es posa damunt la taula una veritat incontestable: els impostos els paguen els ciutadans: les persones físiques i les jurídiques, no pas els territoris. Perquè Catalunya no paga impostos com a subjecte passiu, com tampoc ho fa Madrid, Múrcia, Andalusia, o cap altra comunitat autònoma o ens territorial d’una altra classificació. Aquesta és la gran mentida dels qui defensen l’ordinalitat fiscal: que Catalunya, en el nostre cas i el nostre temps, pagui i aporti. Això és rotundament fals, per la senzilla raó que no existeix un subjecte tributari anomenat Catalunya.

Dir que una determinada comunitat autònoma paga o aporta tant no és una realitat jurídica, i per tant, en essència, ni tan sols és una realitat en els termes que ens ocupen. Que els ingressos per recaptació d’impostos s’imputin a territoris on viuen o treballen els ciutadans és un simple mecanisme comptable, un instrument estadístic. Però és tan vàlid classificar la recaptació d’aquesta manera, per comunitats autònomes, com dividint el territori espanyol amb dues línies que es creuen en forma d’aspa.

Per això, les cèlebres “balances fiscals” entre Estat central i comunitats són bàsicament una mera ficció que, des de l’etern debat polític territorial a Espanya, hem convertit en autèntic dogma ontològic, quan no passa de pura estadística. I l’estadística és el resultat de com s’ordenen les dades, no ho oblidem: no són les dades mateixes.

Assumir un principi d’ordinalitat ens porta a un absurd: que qui més té, més rebi. Però aleshores, preguntem-nos: i si algú ja té, i en té prou, quan parlem de recursos propis, per a què hauria de finançar serveis que es prestarà a si mateix? O, encara pitjor, quan es diu que l’aplicació d’aquest principi tindrà instruments correctors: si necessita ser corregit, on rau la seva virtut o bondat?

I és que aquesta és la gran paradoxa dels qui defensen aquesta ordinalitat per a Catalunya respecte de la resta d’Espanya: ¿aplicaria Catalunya, al seu torn, internament aquest principi? Barcelona i la seva àrea metropolitana suposen avui poc més del 40% de la població catalana, però en càrrega fiscal, en recaptació, aquest mateix territori suposaria, segons estimacions, gairebé el 55% de tota Catalunya. I aquesta realitat cal tenir-la en compte a l’hora de parlar d’ordinalitat des de la perspectiva somiada del nacionalisme: la sobirania i la independència d’Espanya. I fins i tot la primera en la seva versió fiscal si no s’arriba a la segona, que és el pla B del nacionalisme després del fracàs del procés: qui rebrà més, en base al que més aporta, si s’aplica el mateix principi d’ordinalitat fiscal dins de les fronteres catalanes? Fàcil: Barcelona, i més concretament la seva àrea metropolitana. I la justificació és senzilla si es pensa que la reivindicació actual des de Catalunya del principi d’ordinalitat es basa en una aportació des d’aquest territori de gairebé el 20% de tota la recaptació fiscal a Espanya, quan la població catalana suposa el 17% de l’espanyola. En resum, i perquè ens entenguem: si es justifica una diferència de tres punts en la variable població/recaptació fiscal, què impedeix ser encara més reivindicatiu dins de Catalunya si la diferència és de ni més ni menys que quinze punts?

El més curiós és que no hem sentit a parlar d’això ni a Junts ni a ERC, que aglutinen el seu vot, fonamentalment, entre els catalans que menys aporten des del punt de vista territorial i en virtut d’aquest principi implementat a la Catalunya que aquells somien: lliure, almenys fiscalment.

La gran mentida, un cop més, és la manipulació interessada del nacionalisme de criteris tècnics que, només quan interessa, s’apliquen com a norma exigible. Una mentida que el Govern d’Espanya actual accepta per motius totalment espuris. Una mentida que un President de la Generalitat com Salvador Illa, quan Catalunya es desperti un dia fiscalment independent, dirà que val per a Espanya, però mai per a Catalunya.