Feijóo, president d'Andalusia

El PP ha estat molt bel·ligerant amb les mentides i els canvis d'opinió de Pedro Sánchez. D'aquell Sánchez que durant les campanyes electorals deia que no podria dormir tenint Podem al seu govern, que no pactaria amb els separatistes o que reclamava que marxés a casa qualsevol governant incapaç d'aprovar un pressupost. Però aquest mateix PP, amb Alberto Núñez Feijóo com a màxim exponent dels seus propis canvis de parer, ha pretès aquests dies defensar que representa el centre polític, que no té res a veure amb la dreta ultramuntana i que el seu liberalisme consisteix en una manera moderada i de consens d'entendre i exercir el govern per a tothom.

Un PP que ha tingut candidats a les eleccions autonòmiques, principalment a Extremadura i Andalusia, però també a l'Aragó o a Castella i Lleó, que van iniciar les campanyes electorals amb un discurs absolutament clar i contundent davant la feblesa del PSOE: el gran rival era Vox. O, més ben dit, el populisme reaccionari i anacrònic de Vox, les seves posicions restrictives dels drets socials i el seu sectarisme contrari a la convivència.

És més: des del PP es van convocar eleccions autonòmiques en aquestes quatre comunitats precisament després de la ruptura amb Vox en el primer intent i de constatar que amb qui no sap ni vol governar no hi havia res a fer. Es van convocar eleccions justament per no haver de governar amb Vox.

De María Guardiola, a Extremadura, recordem aquell «no governaré amb qui llença a les escombraries la bandera LGTBI» del juny del 2023. D'Alfonso Fernández Mañueco, a Castella i Lleó, també ens queda la reflexió del juliol del 2024 sobre el seu govern, quan va afirmar que «va funcionar molt millor quan governàvem sols» (sense Vox). Per la seva banda, Jorge Azcón va concloure després de la sortida de Vox del Govern de l'Aragó: «volia un govern en solitari, i ara el tenim», a finals del 2024.

De Moreno, a Andalusia, durant la campanya del 2026, ens queden titulars ben inequívocs: «no tinc cap interès a governar amb Vox»; «no seria raonable ni assenyat» que Vox entrés al Govern de la Junta. En voleu més? Moreno va arribar a contraposar la prioritat andalusa a la prioritat nacional de Vox, intentant traslladar el debat a un absurd conflicte lèxic i identitari, cosa que amb Vox és com pretendre guanyar Kasparov la primera vegada que t'asseus davant d'un tauler d'escacs.

Ara Moreno no podrà sortir a donar la cara com a president de la Junta d'Andalusia sense que, de tant en tant, li recordin que va guanyar unes eleccions amb un discurs radicalment diferent del que ha acabat aplicant. Durant la campanya va oferir una alternativa a milers de votants moderats que no comparteixen en absolut el radicalisme de Vox i que, precisament, van optar per la papereta del PP per evitar, tal com prometia Moreno, que Vox entrés al govern. Avui, el candidat de Vox, Manuel Gavira, és el vicepresident de la Junta, allò mateix que, suposadament, s'evitava votant el PP de Moreno. Exactament això és el que Moreno i el PP acaben de servir als andalusos.

Si Sánchez ha estat un exemple continu de canvis d'opinió, el cas de Moreno, com també el de Guardiola, Mañueco o Azcón, és exactament el mateix: una promesa electoral que es desfà amb la investidura, o una investidura que desmenteix els compromisos adquirits durant la campanya. Ni més ni menys.

El president de la Junta serà formalment Juanma Moreno, perquè ha guanyat les eleccions, encara que amb un missatge i una investidura molt diferents. Però qui realment ha estat investit a Andalusia és Alberto Núñez Feijóo, amb la condició, és clar, que Santiago Abascal sigui algun dia el seu vicepresident a la Moncloa.

D'un Feijóo del qual també caldrà recordar que va fer campanya a Amèrica prometent la nacionalitat als fills i nets dels exiliats, als quals avui se'ls discuteix aquest dret; que el 2020 afirmava que Vox era un partit que «va contra Galícia»; o que fa només un any assegurava davant dels periodistes que no governaria en coalició amb Vox, mentre el seu secretari general, Miguel Tellado, afirmava que abans repetir eleccions que governar amb els d'Abascal.

La darrera proposta de Feijóo perquè el partit guanyador d'unes eleccions obtingui un plus artificial de diputats no sortits directament de les urnes és, per això mateix, la confirmació que el dirigent popular tampoc podria dormir, com deia Sánchez en el seu dia, amb Vox al Govern. Coneix, de fet, l'experiència dels governs autonòmics —i també de molts ajuntaments— que van acabar implosionant arran de les sortides de to dels d'Abascal, una situació que, precisament, permet a Vox mantenir-se allà on se sent més còmode: en el soroll i la confrontació permanents, tant contra els adversaris com contra els mateixos socis, que és una altra manera d'estar-hi enfrontat.

Feijóo ja governa, entre bastidors, a Andalusia. Com també ho fa en aquells territoris on els seus candidats van prometre una cosa i n'han acabat fent una altra per poder ser investits. I probablement algun dia governarà formalment tota Espanya, després d'haver canviat d'opinió sobre amb qui compartia o no compartia govern.

I això no és una qüestió d'estabilitat, sinó d'honestedat política. D'allò tan senzill que consisteix a dir què faràs. I després, complir-ho.

Això que, pel que sembla, ens importa tan poc…