Vídeo d'un zasca rebut per Pardo de Vera del diputat López-Bas en el Congrés com a presidenta d'Adif

Isabel Pardo de Vera: declara davant el jutge per la trama màscares la llavors directiva d'Adif que va dir que Inversió no és Despesa

La declaració d’Isabel Pardo de Vera al Tribunal Suprem ha seguit el guió clàssic de qui intenta sortir il·lès d’un incendi polític: distància, desconeixement i derivació de responsabilitats. Res no va ser decisió seva, ningú li va donar ordres directes i tot passava per tercers. Ni José Luis Ábalos la va trucar, ni ella va triar empreses, ni va intervenir més enllà del que era estrictament formal. En resum: hi era, però no hi era.

L’eix de la seva defensa és clar: desplaçar el focus cap a la figura de Koldo García com a intermediari omnipresent i cap a una suposada cadena tècnica que dilueix qualsevol responsabilitat política. La compra de mascaretes —sosté— responia a una urgència del moment i es va executar dins dels marges administratius, amb material lliurat i sense decisions personals rellevants. Un relat net, ordenat… i excessivament perfecte per a una estructura que, segons múltiples testimonis, funcionava més per canals informals que per procediments reglats.

Però aquesta imatge d’alta funcionària gairebé aliena a la presa de decisions contrasta amb una altra Pardo de Vera que sí vam conèixer en seu parlamentària. Aquella compareixença al Congrés, interpel·lada per l’aleshores diputat de Ciutadans i avui col·laborador de Catnoticias, Juan Ignacio López-Bas, va deixar una escena reveladora: seguretat sobrada, to altiu i, sobretot, una preocupant confusió entre inversió pública i despesa corrent. No era un matís tècnic menor, sinó la base de com es justifiquen i s’executen milers de milions en infraestructures.

Aquí hi ha l’esquerda. La Pardo de Vera que avui es presenta com una peça tècnica sense marge de decisió és la mateixa que al Congrés exhibia control, criteri i autoritat sobre la gestió pública. Dos perfils difícils de reconciliar. Perquè o bé aleshores sobreactuava el seu domini, o bé ara minimitza el seu paper. I en ambdós casos, el problema no és només judicial: és de credibilitat institucional.