L’eix de la seva defensa és clar: desplaçar el focus cap a la figura de Koldo García com a intermediari omnipresent i cap a una suposada cadena tècnica que dilueix qualsevol responsabilitat política. La compra de mascaretes —sosté— responia a una urgència del moment i es va executar dins dels marges administratius, amb material lliurat i sense decisions personals rellevants. Un relat net, ordenat… i excessivament perfecte per a una estructura que, segons múltiples testimonis, funcionava més per canals informals que per procediments reglats.
Però aquesta imatge d’alta funcionària gairebé aliena a la presa de decisions contrasta amb una altra Pardo de Vera que sí vam conèixer en seu parlamentària. Aquella compareixença al Congrés, interpel·lada per l’aleshores diputat de Ciutadans i avui col·laborador de Catnoticias, Juan Ignacio López-Bas, va deixar una escena reveladora: seguretat sobrada, to altiu i, sobretot, una preocupant confusió entre inversió pública i despesa corrent. No era un matís tècnic menor, sinó la base de com es justifiquen i s’executen milers de milions en infraestructures.
Aquí hi ha l’esquerda. La Pardo de Vera que avui es presenta com una peça tècnica sense marge de decisió és la mateixa que al Congrés exhibia control, criteri i autoritat sobre la gestió pública. Dos perfils difícils de reconciliar. Perquè o bé aleshores sobreactuava el seu domini, o bé ara minimitza el seu paper. I en ambdós casos, el problema no és només judicial: és de credibilitat institucional.
