María Jesús Montero pateix un accident laboral políticament mortal
Fins fa pocs segons era, segons el relat oficial del sanchisme, una de les dones més poderoses d’Espanya. Vicepresidenta, ministra d’Hisenda, número dos del PSOE i veu omnipresent del Govern de Pedro Sánchez. María Jesús Montero apareixia cada dia a la televisió repartint lliçons, sermons i amenaces fiscals amb una seguretat que fregava la supèrbia política. Avui, després de la patacada monumental del PSOE a Andalusia, la realitat és una altra ben diferent: María Jesús Montero és el rostre d’una derrota històrica i probablement irreversible per al socialisme andalús.
Perquè el que ha passat aquest diumenge no és simplement una derrota electoral. No és un mal resultat puntual. No és una ensopegada corregible. El de María Jesús Montero té dimensió d’accident laboral políticament mortal.
La candidata socialista ha demostrat dues coses fonamentals. La primera: en política no es pot anar permanentment sobrat de boca. I María Jesús Montero feia anys que estava instal·lada en l’excés verbal, en la superioritat moral impostada i en una fantasia política completament desconnectada de la realitat social. Ha passat massa temps parlant com si el PSOE encara fos l’amo natural d’Andalusia i com si els ciutadans estiguessin obligats a acceptar qualsevol discurs simplement perquè venia embolicat amb sigles històriques. Però Andalusia ha canviat.
I aquí apareix la segona gran conclusió d’aquesta nit electoral: el PSOE ja no està ferit. El PSOE està tocat de mort al seu feu primigeni. Allà d’on van sorgir els “ressuscitadors” del socialisme espanyol durant la transició, Felipe González i Alfonso Guerra. Allà on van governar durant 36 anys seguits enfonsant llavors la dreta del PP en la indiferència. Allà, a Andalusia, és on l’electorat ha tret el PSOE de l’equació i ha demostrat que el centre continua existint. Ara no en mans del PSOE o de Ciutadans, sinó de Juanma Moreno i el seu PP, que no és el mateix PP que Ayuso encara que voli la mateixa gavina.
Pedro Sánchez ha utilitzat María Jesús Montero exactament igual que ha fet abans amb altres dirigents socialistes enviats a eleccions autonòmiques impossibles: com a escut humà polític. La va llançar a una batalla on el millor escenari possible era perdre per poc. El problema per al sanchisme és que Montero no ha perdut per poc. Ha perdut per moltíssim.
El Partit Popular ha tornat a arrasar a Andalucía. Malgrat no aconseguir renovar la majoria absoluta, Juanma Moreno ha consolidat un domini polític que fa només una dècada semblava impensable. El PP no només guanya: humilia electoralment el PSOE a la comunitat que durant quaranta anys va ser el cor emocional i electoral del socialisme espanyol. I això té un valor simbòlic devastador.
Ara el feu andalús pertany al PP. Pertany a Juanma Moreno. Pertany políticament a Alberto Núñez Feijóo. I cada elecció confirma més la mateixa sensació: el PSOE ha deixat de representar sociològicament una part enorme d’Andalusia.
L’esquerra socialista i de Sumar y Podemos fa anys que està instal·lada en un discurs de míting que ja no connecta amb la realitat quotidiana de moltíssima gent. Les apel·lacions emocionals, les grans consignes ideològiques i els discursos grandiloqüents ja no basten per convèncer una societat cansada de precarietat, habitatge impossible, salaris estancats i promeses incomplertes. Especialment entre els joves.
María Jesús Montero ha estat, a més, una candidata profundament identificada amb Pedro Sánchez. No podia vendre renovació perquè representava exactament el contrari: continuïtat absoluta amb el Govern més desgastat dels últims anys. Cada crítica a l’Executiu acabava caient directament sobre ella. Cada polèmica nacional acabava convertint-se en una llosa electoral a Andalusia. I el resultat ha estat demolidor.
La famosa “Chiqui”, acostumada durant anys a parlar des de l’autoritat institucional i mediàtica del poder, es troba ara davant una realitat molt més cruel: ha passat de ser un dels pilars del sanchisme a convertir-se en símbol de la seva decadència. Només resta per saber quan informarà que no recull la seva acta de diputada per Andalusia i com li quedarà aquella cara de conya perpètua amb els altres i aquella llengua juganera en algun racó apartat del Congrés dels Diputats, on tornarà d’amagat.