El PSC: La Traïció Consumada al Socialisme Constitucionalista
El Partit dels Socialistes de Catalunya ha protagonitzat una de les metamorfosis més vergonyoses de la política espanyola contemporània. La seva transformació de bastió constitucionalista a lacaio del separatisme representa no només una traïció ideològica, sinó un frau electoral de proporcions històriques.
La Rendició Sense Condicions
Salvador Illa ha consumat el que semblava impensable: convertir el PSC en una sucursal de l’independentisme. El seu silenci davant els crits separatistes en actes d’Òmnium Cultural no és diplomàcia, és complicitat. La seva participació en plataformes que han dinamitat la convivència catalana no és diàleg, és capitulació.
El PSC ja no negocia amb el separatisme: s’hi ha integrat. Ha assumit els seus codis, les seves prioritats i, el que és més greu, el seu projecte de fractura nacional. Cada concessió al nacionalisme excloent ha estat presentada com a pragmatisme, quan en realitat constitueix la liquidació sistemàtica dels principis socialdemòcrates.
L’Engany al seu Electorat
Els votants del PSC van ser estafats. Van confiar en un partit que prometia defensar la legalitat constitucional i van rebre una organització que abraça els qui la menyspreen. Van lliurar el seu vot a qui deia representar la moderació i van obtenir un col·laboracionista del radicalisme independentista.
Aquesta traïció no és accidental: és el resultat d’un càlcul electoral tan cínic com devastador. El PSC ha decidit que és més rendible pescar en el calador nacionalista que defensar els seus votants tradicionals. Ha preferit la supervivència política a la coherència ideològica.
La Mort del Socialisme Català
El PSC de Maragall, que va construir ponts entre catalans, ha mort. En el seu lloc opera una maquinària política sense ànima, disposada a qualsevol concessió amb tal de mantenir parcel·les de poder. Els seus dirigents han canviat la defensa de la igualtat de drets pel clientelisme nacionalista.
Aquesta mutació representa quelcom més que un viratge tàctic: és la liquidació de la socialdemocràcia catalana. Un partit incapaç de defensar la legalitat democràtica davant dels qui la combaten ha perdut qualsevol legitimitat per governar en nom del socialisme.
El Preu de la Col·laboració
L’estratègia d’Illa no és només moralment reprovable, és políticament suïcida. En normalitzar el discurs separatista, el PSC ha legitimat aquells que busquen la destrucció del marc constitucional. Ha alimentat el monstre que pretén domesticar.
Cada gest de complicitat amb l’independentisme radicalitza el conflicte i allunya la reconciliació. El PSC s’ha convertit en un factor d’inestabilitat, no de cohesió. El seu suposat realisme polític és, en realitat, una irresponsabilitat històrica.
L’Alternativa Necessària
Catalunya mereix líders que no venguin els seus principis per conservar el poder. Necessita polítics capaços de defensar la convivència sense claudicar davant el xantatge separatista. L’actual PSC no pot oferir cap d’aquestes dues coses.
Els catalans constitucionalistes han de prendre nota: el seu partit històric ja no existeix. El que governa en el seu nom és un simulacre, una closca buida al servei dels qui menyspreen tot allò que el socialisme democràtic representava.
La regeneració de la política catalana passa pel final d’aquesta impostura. Només des de l’honestedat ideològica i el coratge polític es pot reconstruir un projecte que defensi tots els catalans, no només els que criden més fort.