Serà Espanya capaç d’unificar el Centre Reformista?
Espanya viu un moment polític decisiu. Després d’anys de polarització creixent, blocs irreconciliables i debats convertits en trinxeres, el país comença a exigir un canvi profund en la manera d’entendre la política. Una ciutadania cansada d’eslògans que no porten enlloc, del soroll i del tacticisme observa com els grans reptes de fons —la modernització de l’Estat, la protecció del benestar, la cohesió territorial i l’enfortiment de l’economia— continuen sense resoldre’s perquè la política ha deixat d’oferir respostes útils. I en aquest context, la veu que reclama una reconstrucció del centre reformista adquireix una rellevància que ja no es pot ignorar.
Jean Castel, secretari d’organització de Cree (una d’aquestes formacions de centre reformista) i exdiputat de Ciutadans, ho ha expressat amb claredat en el seu recent article publicat a “El Mundo”: “Espanya necessita tornar a situar-se en la centralitat, en la moderació i en la responsabilitat institucional com a motor del futur”. La frase de Newton que cita —“la unitat és la varietat, i la varietat en la unitat és la llei suprema de l’univers”— resumeix bé la idea que un país només avança quan és capaç d’integrar diferències i construir des de la pluralitat. I avui, més que mai, es fa evident que la crispació política està impedint que les grans prioritats nacionals puguin desenvolupar-se amb estabilitat.
Els pilars d’una societat moderna —sanitat, educació, habitatge, serveis socials, cultura, atenció a la gent gran, ocupació, seguretat, sostenibilitat— s’han convertit en ostatges del clima polític. Cada reforma és un camp de batalla i cada avenç, una arma llençada. Només cal observar el llarguíssim i extenuant camí de l’anomenada “llei ELA” que va començar en una legislatura anterior sent acceptada per tots a proposta de Ciutadans però que, després de quedar al calaix, s’ha aprovat definitivament fa uns tretze mesos i, ara, se li ha dotat de pressupost, tot i que no sabem com s’aplicarà si Espanya continua sense pressupostos aprovats a les Corts.
La política ha reduït la seva mirada al curt termini i ha deixat de pensar en les pròximes generacions per centrar-se únicament en el proper titular. Per això comença a agafar força la idea de convocar una gran cimera nacional de les forces de centre: un espai plural en què, partits amb representació institucional juntament amb noves plataformes i actors reformistes, puguin compartir idees, elaborar propostes i aixecar, junts, un projecte de país.
Castel reconeix, a més, que aquest centre no és una abstracció ni un ideal romàntic: té noms, trajectòria i competències. És la forma de lideratge que han representat figures com Edmundo Bal, Ignacio Aguado, Miriam González, Ángel Montealegre, José Enrique Aguar, Javier Benavente o Carlos Pérez Nievas, entre d’altres. Representen una política serena, amb cultura institucional, vocació pública i voluntat d’arribar a acords. Demostren que el centre reformista té rostre, contingut i viabilitat, sempre que sigui capaç de superar la fragmentació i unificar-se en un projecte comú amb ambició nacional.
Castel fa també una crida a un deure ètic: la responsabilitat d’estar a l’altura del moment. Ser generosos. Ser valents. Deixar enrere càlculs tàctics que només condueixen a la confrontació i construir, junts, l’espai polític que Espanya fa massa temps que espera. Un espai on les sigles no siguin muralles, sinó ponts; on les diferències no divideixin, sinó que complementin; on el lideratge es mesuri no pel poder que s’exerceix, sinó per la capacitat d’unir i servir a la societat.