Jean Castel, secretari d’organització de Cree (una d’aquestes formacions de centre reformista) i exdiputat de Ciutadans, ho ha expressat amb claredat en el seu recent article publicat a “El Mundo”: “Espanya necessita tornar a situar-se en la centralitat, en la moderació i en la responsabilitat institucional com a motor del futur”. La frase de Newton que cita —“la unitat és la varietat, i la varietat en la unitat és la llei suprema de l’univers”— resumeix bé la idea que un país només avança quan és capaç d’integrar diferències i construir des de la pluralitat. I avui, més que mai, es fa evident que la crispació política està impedint que les grans prioritats nacionals puguin desenvolupar-se amb estabilitat.
Els pilars d’una societat moderna —sanitat, educació, habitatge, serveis socials, cultura, atenció a la gent gran, ocupació, seguretat, sostenibilitat— s’han convertit en ostatges del clima polític. Cada reforma és un camp de batalla i cada avenç, una arma llençada. Només cal observar el llarguíssim i extenuant camí de l’anomenada “llei ELA” que va començar en una legislatura anterior sent acceptada per tots a proposta de Ciutadans però que, després de quedar al calaix, s’ha aprovat definitivament fa uns tretze mesos i, ara, se li ha dotat de pressupost, tot i que no sabem com s’aplicarà si Espanya continua sense pressupostos aprovats a les Corts.
La política ha reduït la seva mirada al curt termini i ha deixat de pensar en les pròximes generacions per centrar-se únicament en el proper titular. Per això comença a agafar força la idea de convocar una gran cimera nacional de les forces de centre: un espai plural en què, partits amb representació institucional juntament amb noves plataformes i actors reformistes, puguin compartir idees, elaborar propostes i aixecar, junts, un projecte de país.
Castel reconeix, a més, que aquest centre no és una abstracció ni un ideal romàntic: té noms, trajectòria i competències. És la forma de lideratge que han representat figures com Edmundo Bal, Ignacio Aguado, Miriam González, Ángel Montealegre, José Enrique Aguar, Javier Benavente o Carlos Pérez Nievas, entre d’altres. Representen una política serena, amb cultura institucional, vocació pública i voluntat d’arribar a acords. Demostren que el centre reformista té rostre, contingut i viabilitat, sempre que sigui capaç de superar la fragmentació i unificar-se en un projecte comú amb ambició nacional.
Castel fa també una crida a un deure ètic: la responsabilitat d’estar a l’altura del moment. Ser generosos. Ser valents. Deixar enrere càlculs tàctics que només condueixen a la confrontació i construir, junts, l’espai polític que Espanya fa massa temps que espera. Un espai on les sigles no siguin muralles, sinó ponts; on les diferències no divideixin, sinó que complementin; on el lideratge es mesuri no pel poder que s’exerceix, sinó per la capacitat d’unir i servir a la societat.
