Sumar llança un órdago i evidencia la divisió al Consell de Ministres
El que ha passat aquest divendres al Consell de Ministres no és un episodi menor ni una simple discrepància dins d’un Govern de coalició. És l’escenificació, sense dissimuls, d’una fractura política cada cop més difícil d’ocultar. Més de dues hores de retard en l’inici de la reunió, negociacions d’última hora i acords forçats dibuixen un quadre preocupant: l’Executiu ja no gestiona, sobreviu.
El detonant ha estat, de nou, Sumar. Un ultimàtum, un altre més, plantejat en termes d’órdago polític, que aquesta vegada ha sortit bé. La formació de Yolanda Díaz ha tensat la corda fins al límit i ha aconseguit arrencar concessions del PSOE, evidenciant qui marca el ritme en els moments de debilitat.
No és tant el contingut dels acords —sempre negociables en qualsevol coalició— com la manera com s’han assolit. A última hora, sota pressió, amb el rellotge corrent i la imatge de descoordinació projectant-se cap enfora. Aquest és el veritable problema, tot i que el president de l’executiu, Pedro Sánchez, va intentar treure ferro al paripé de l’extrema esquerra.
Sumar ha demostrat que pot bloquejar, condicionar i, arribat el cas, imposar. I ho ha fet sense pagar un cost immediat. Al contrari: reforça el seu perfil davant el seu electorat i es presenta com l’actor que obliga el PSOE a girar.
El missatge que queda és clar: quan Sumar pressiona, el PSOE cedeix. Almenys de cara a la galeria. I és que la confluència de Sumar té una necessitat imperiosa de demostrar “que existeix” després del batacada electoral del passat diumenge a Castella i Lleó, on han desaparegut del mapa autonòmic.
La por com a factor polític
Aquest és l’element més rellevant. No es tracta només de negociació, sinó de correlació de forces. El PSOE apareix avui com un partit a la defensiva, condicionat pel temor a una ruptura que podria tenir conseqüències imprevisibles. Aquesta por és la que explica la cessió, de mínims, per què enganyar-nos. I aquesta por és la que Sumar ha sabut, en part, explotar.
No és un fet aïllat. Aquesta mateixa setmana, el Govern ja va intervenir per frenar l’órdago de Salvador Illa a Catalunya, evitant un xoc amb ERC que podia haver desembocat en un avançament electoral. De nou, contenció. De nou, càlcul. De nou, evitar el risc a curt termini, encara que sigui a costa de debilitar la posició política de l’aliat PSC. El patró es repeteix.
L’erosió de l’autoritat
Cada episodi com aquest té un cost. No necessàriament immediat, però sí acumulatiu. Un Govern que no controla els seus temps transmet inseguretat. Un Executiu que negocia en públic el que hauria de tancar en privat projecta fragilitat. I un president que permet que els seus socis marquin els tempos perd capacitat de lideratge, encara que ho pinti de rosa.
La política de coalició exigeix pactes, sí. Però també exigeix ordre, jerarquia i direcció. Quan això falla, el que queda és el que s’ha vist avui: un espectacle poc edificant.
Governar o resistir
La pregunta ja no és si el Govern pot continuar endavant. La pregunta és en quines condicions ho fa. Si cada decisió rellevant requereix un pols intern, si cada acord arriba després d’un ultimàtum, si cada setmana es repeteix el mateix guió, la governabilitat es converteix en resistència. I governar no és resistir.
És el mateix guió que, des de fa mesos, es fa evident en la relació amb Junts. I la situació empitjora cada dia per al govern multicolor, multiideològic i multisingular que sosté, amb fils prims, Pedro Sánchez i els seus ministres.
A curt termini, el Govern continua. A mitjà, el dubte creix.
Perquè quan els socis es mesuren en cada decisió i els acords s’arranquen sota pressió, el que es ressent no és només l’estabilitat. És la credibilitat mateixa del projecte. I això, a diferència d’un Consell de Ministres, no es pot retardar dues hores.