Molt més que fe
Per a un catòlic no actiu, sinó només pel fet de constar a les estadístiques, i certament no com manen els cànons, la visita del papa Lleó XIV a Espanya, prevista entre el 6 i el 12 de juny, no deixa de ser un esdeveniment social i polític rellevant, per molt que també estigui impregnada d’aquell cert folklore que té el fet religiós en les seves formes. I ho és perquè la visita transcendeix completament la fe, ja que no cal formar part del ramat per reconèixer la importància d’una de les veus més influents, no només en l’àmbit moral, sinó també en el social, del planeta. És el que, possiblement, comporta ser cap d’Estat d’un petit territori en l’àmbit polític i, alhora, guia d’ànimes, amb tot el que això implica des del punt de vista humà.
La reducció del paper de l’Església a una qüestió merament religiosa ha estat un dels assoliments de la humanitat des de la Il·lustració, tot i que cal reconèixer que es tracta d’un èxit incomplet, per bé o per mal, jutgin-ho vostès mateixos. El que és indiscutible, en qualsevol cas, és la influència que l’Església com a institució, i el Papa com a cap visible, continua exercint sobre milions de persones en debats sobre qüestions plenament actuals: la immigració, la intel·ligència artificial, la dignitat humana, la pobresa, la guerra o la convivència entre cultures. I Lleó XIV ha decidit entrar, també ell, de ple en aquests debats des de l’inici del seu pontificat.
La seva primera encíclica, Magnifica Humanitas, ha sorprès per la seva profunditat i per la rapidesa amb què ha marcat una línia doctrinal pròpia, pràcticament al cap d’un any de l’inici del seu pontificat. Lleó XIV hi dedica una part important a alertar sobre l’ús militar de les noves tecnologies i sobre el deteriorament de l’ordre internacional. Sosté que la tecnologia no pot convertir-se en un instrument per automatitzar la mort ni per allunyar la responsabilitat moral de qui pren decisions sobre la guerra. Si això, veient el que estem vivint, no és posicionar-se, que baixi el seu cap i ho vegi.
Per a Lleó XIV, les guerres actuals són conseqüència de problemes més profunds i enquistats: desigualtat, pèrdua de referents ètics, lluites pel poder i debilitament de les institucions internacionals. Per això reclama reforçar la diplomàcia, el diàleg entre nacions i reivindica el paper essencial d’organismes multilaterals capaços de prevenir conflictes abans que esclatin. Per al pontífex, la pau s’ha de construir sobre la justícia, la dignitat humana i el respecte entre pobles, no únicament sobre equilibris militars.
A Magnifica Humanitas hi ha també una reflexió sobre la dignitat humana en aquesta època d’evolució cap al domini de la intel·ligència artificial. En aquest sentit, el Papa alerta del risc que la tecnologia acabi concentrant poder i substituint les relacions humanes per les generades electrònicament, cosa que suposa una crítica al fet que les persones es converteixin en carn d’algoritme, en simples dades intercanviables i sense valor per si mateixes.
Ens trobem així davant una defensa de la tecnologia sempre que aquesta estigui al servei de l’ésser humà, però no a l’inrevés, fet que exigeix una regulació ètica clara i capaç de protegir la llibertat, el treball i la justícia social. Sens dubte, un missatge gens casual en aquest moment en què el debat és fins on s’ha d’arribar amb la intel·ligència artificial. O fins on hem de permetre que arribi una cosa a la qual l’home, com Déu amb nosaltres en la visió cosmològica cristiana, ha pogut arribar a dotar de voluntat i lliure albir.
Igualment, en aquesta carta orientadora a la seva Església i als seus fidels —que és, per naturalesa, el que significa una encíclica— hi ha una visió de Lleó XIV que no passa desapercebuda avui dia per la rellevància del tema. El Papa parla d’immigració, insistint, com ja ha manifestat en diverses ocasions, que la manera com una societat tracta els migrants reflecteix el tipus de justícia que practica.
I aquí el seu missatge no és només religiós, sinó que té una forta essència humanista, ja que defensa una gestió ordenada i responsable dels fluxos migratoris, però rebutja alhora la por o el rebuig cap al diferent en un model de convivència universal, perquè, com assenyala expressament, les societats modernes hauran d’aprendre a integrar cultures diferents sense renunciar a les seves pròpies identitats.
Aquest missatge, clar i fonamental, adquireix en la visita pontifícia a Espanya un significat rellevant pel que el nostre país té d’intersecció entre Europa, Amèrica i Àfrica. Poques nacions tenen una experiència històrica tan intensa de convivència, mestissatge cultural i intercanvis humans com l’espanyola al llarg de segles de llums i ombres en aquesta qüestió. I per això tampoc és casual que el viatge inclogui un desplaçament a les Canàries, una de les principals portes d’entrada de la immigració africana cap a Europa, on el Papa vol aprofundir precisament en la realitat de qui arrisca la vida buscant un futur millor lluny dels seus llocs d’origen.
La visita de Lleó XIV oferirà finalment un espai de trobada i comunitat per als joves, una estratègia pròpia de la tasca proselitista de qualsevol moviment religiós que l’Església catòlica, en concret, sap dissenyar i gestionar amb aparent encert. Almenys en l’aspecte visual. Però també és evident que hi ha una certa desorientació en la joventut que la porta a refugiar-se novament en l’espiritualitat. Si més no, en aparença. En pla postura, com dirien alguns.
En qualsevol cas, no s’hauria de menystenir que hi pugui haver alguna cosa més profunda del que sembla en aquest pretès retorn als referents morals i espirituals entre els joves en moments d’incertesa econòmica i precarietat, o quan l’aïllament digital conviu i fins i tot és conseqüència de la hiperconnectivitat.
Davant de tots aquests problemes, resulta si més no curiós que un nord-americà com Robert F. Prevost, àlies Lleó XIV, hagi encertat plenament en qüestions com la polarització, la política de blocs o l’enfrontament social com a instruments d’acció política, parlant de conceptes antics que convida a recuperar i renovar, com la llibertat, la dignitat o la responsabilitat compartida dins una comunitat necessària.
Potser no estem, per tant, només davant una visita d’encontres institucionals i cerimònies religioses, sinó davant una ocasió rellevant per reflexionar sobre els camins que hem decidit prendre i, sobretot, sobre les alternatives possibles. De vegades no cal trepitjar un temple ni escoltar una homilia per detectar quines coses són correctes en aquest debat obert tant als creients com als qui no ho són.