Perquè resulta fascinant observar com el vell espai convergent —la burgesia catalanista del seny, la gestió i el business friendly— comença a fer equilibris amb sectors identitaris d’extrema dreta per intentar frenar la sagnia de vots cap a Aliança Catalana a les municipals de 2027, precisament un altre partit al qual titllen d’extrema dreta i xenòfob.
El que durant anys era “inadmissible”, “marginal” o “ultra”, ara sembla convertir-se màgicament en “municipalisme sobiranista transversal” quan les enquestes pressionen, fent bona aquella dita de “l’enemic del teu enemic és el meu amic”… O, en versió Catalunya interior, si Sílvia Orriols va sortir “d’allí”, el que cal fer és comprar “allí”.
L’escena té alguna cosa de tragicomèdia postpujolista: els hereus polítics de Convergència, que durant dècades van voler representar la centralitat institucional catalana, acaben negociant amb exquadres del FNC mentre intenten convèncer tothom que ells continuen sent “moderats”. Tot molt normal.
El moviment revela una evidència incòmoda: Junts ja no tem ERC. Tem Sílvia Orriols. I quan un partit comença a copiar el marc mental de qui li disputa l’electorat, normalment significa que la batalla ideològica ja l’està guanyant el rival.
Així que ara assistim a una curiosa mutació política: del catalanisme empresarial europeu al nacionalisme identitari defensiu amb packaging premium. Això sí, sempre amb noms elegants. Perquè a Catalunya fins i tot l’extrema dreta necessita sonar a consultora i molt més al bastió més important que els queda als postconvergents amb Josep Maria Vallès com a alcalde i ni més ni menys que l’exvicepresident Jordi Puigneró com a número dos…
