Des de temps de l'Imperi Romà, els ciutadans han finançat amb els seus “impostos” el somni col·lectiu d'una societat ordenada. Però quan aquest somni es transforma en malson i la recaptació, en extorsió, tenim un greu problema.
En teoria, els impostos són una eina de redistribució, una manera d'assegurar el benestar comú. Però la pràctica és una altra. Mentre veiem com una mare espera tres anys per a una operació en un hospital públic, un polític local inaugura una plaça que va costar cinc vegades més del pressupostat. La persona que necessita un servei públic que esperi, mentre que el que administra malgasta.
Com més eficient és la recaptació, més visible es torna la ineficiència a la despesa.
Es prometen carreteres, trens, pisos... que mai arriben, beques que es dilueixen, inversions en R+D, que mai arriben. Però per contra, les partides per a “despeses reservades” i “protocols de representació” creixen a tota velocitat.
Els ciutadans compleixen perquè la majoria vol viure en un país on els diners públics siguin, efectivament, públics. El que fa mal no és pagar. El que fa mal és mirar enrere i preguntar-se: per què?
En un pressupost municipal els ingressos provenen en un 40% d'impostos directes (IBI per exemple) que amortitzen el que s'ha pagat en personal i la resta prové d'altres “impostos” anomenats taxes municipals i d'altres operacions financeres.
Si mirem molt per sobre un pressupost municipal d'algun dels nostres municipis, veiem que el pes de les despeses es dirigeixen a mantenir l'estructura i la logística de la pròpia administració local, cosa que suposa gairebé un 40%. Per a les mateixes infraestructures, consums i manteniments se n'utilitzen un altre 40%. Només queda el 20% per a inversions reals en benefici de la ciutadania. No queden diners.
Bàsicament veiem amb estupor que els impostos directes serveixen per pagar el personal de l'administració municipal. Però no havíem quedat que els impostos haurien de repercutir en un benestar millor per a la ciutadania?
Quan la recaptació pública deixi de ser vista com un botí polític per pagar-se a si mateix i torni a la seva essència, és a dir, torni a ser un instrument de justícia, no pas d'autocomplaença, serà quan tingui un sentit pagar tants impostos.
