A curt termini, la caiguda dels comptes permet a Junqueras reforçar el seu perfil com a actor imprescindible. En evitar un suport automàtic, ERC es treu del damunt la imatge de soci complaent i recupera capacitat de pressió tant a Catalunya com en el tauler estatal. La decisió no només interpel·la el Govern, sinó que també envia un missatge al PSOE: sense concessions tangibles, no hi ha estabilitat garantida.
Tanmateix, la veritable partida es juga a mitjà termini. Si les negociacions es reactiven els pròxims mesos —com tot fa pensar—, el context polític haurà canviat substancialment. Al juny, els socialistes previsiblement hauran superat el cicle electoral en altres comunitats autònomes, i s’hauran alliberat de les cauteles que ara condicionen el seu marge de maniobra. Sense aquesta pressió, el temor és que el PSOE podria permetre’s oferir concessions més ambicioses als seus socis catalans.
És aquí on emergeix la clau del moviment actual. Junqueras apostaria per retardar l’acord per negociar en millors condicions. No es tractaria només d’arrencar compromisos més visibles, sinó també d’obtenir avenços en matèries sensibles —com ara el finançament autonòmic— que, encara que no es presentin formalment com una cessió de l’IRPF, s’hi aproximin en la pràctica. Canvis en la capacitat de gestió, percentatges més elevats de recaptació o mecanismes de compensació podrien configurar un paquet que, sense alterar el marc nominal, modifiqui substancialment la realitat financera de Catalunya.
Aquesta estratègia, tanmateix, comporta riscos. El desgast institucional derivat de la pròrroga pressupostària i la percepció d’inestabilitat poden passar factura. A més, no està garantit que el PSOE, fins i tot sense pressions electorals, estigui disposat a travessar determinades línies vermelles. La negociació serà complexa i estarà condicionada per equilibris interns i externs.
I precisament al PSOE, o a la seva sucursal catalana anomenada PSC, és on hi ha la “patata calenta” de debò. Perquè, si hem de ser sincers, l’única conseqüència directa de la retirada del pressupost 2026 de la Generalitat és la victòria, momentània però victòria, de Junqueras respecte de Salvador Illa, que n’ha sortit molt mal parat i sense arguments de pes per esgrimir, més enllà dels consabuts “pel bé dels catalans, etc. etc.”.
Que Illa comptava amb el suport de Sánchez i del seu equip ministerial per llançar l’ordit de “o hi ha pressupost o hi ha eleccions” a Junqueras ho saben fins i tot els conserges del gimnàs de la cantonada. Però potser el que aquesta bona gent no sap és que Pedro Sánchez li ha retirat el vistiplau a última hora per por que la seva ministra Maria Jesús Montero faci un mal paper a Andalusia i perdi el major i únic calador de vots socialista que li queda a Espanya, juntament amb Catalunya.
Tot i això, en el balanç provisional, Junqueras sembla haver mogut fitxa amb habilitat. Ha convertit una aparent derrota —la manca de pressupostos— en una palanca per reobrir el diàleg en termes potencialment més favorables. De moment, al descans d’aquest llarg partit, hi ha un resultat clar: Junqueras, 1 – Illa, 0.
