La pregunta és inevitable: quan van deixar de pensar en nosaltres per començar a pensar únicament en ells mateixos?
Les darreres dècades han estat un degoteig incessant d'escàndols. Tant se val el color polític. Governs estatals, comunitats autònomes, diputacions, ajuntaments, empreses públiques o ministeris han vist desfilar pels jutjats dirigents de pràcticament tots els partits. Alguns han estat condemnats; d'altres estan sent investigats o hauran de respondre davant la justícia. Però, al marge del desenllaç judicial de cada cas, la sensació que queda al carrer és demolidora: el poder sembla haver deixat de ser una responsabilitat per convertir-se, massa sovint, en una oportunitat.
I aquest és l'autèntic drama.
Perquè el dany més gran de la corrupció no són únicament els milions d'euros malgastats. És la desconfiança que sembra entre la ciutadania. Cada nou escàndol fa que milers de persones es tornin a preguntar si els qui arriben als llocs de més responsabilitat ho fan per millorar la vida dels espanyols o per millorar la seva pròpia. Quan aquest sospita deixa de ser una excepció i es converteix en una percepció generalitzada, la democràcia comença a ressentir-se.
No pot ser casualitat que tants casos s'hagin repetit durant tants anys. Quan el problema es cronifica deixa de ser exclusivament individual per convertir-se en estructural. Potser ha arribat el moment de preguntar-nos si el nostre model polític afavoreix massa el control dels partits sobre les institucions, si existeixen controls realment eficaços sobre la despesa pública, si els organismes fiscalitzadors disposen d'una independència suficient o si les responsabilitats polítiques arriben sempre massa tard.
Mentrestant, els ciutadans contemplen amb resignació com se succeeixen els noms propis i les sigles, però no canvien les pràctiques. Canvien els governs, canvien els discursos i canvien les promeses de regeneració, però els titulars acaben semblant-se massa.
Espanya no necessita polítics perfectes. Necessita polítics honestos. Persones que recordin que ocupar un càrrec públic no és un privilegi, sinó una obligació envers aquells que els han confiat el seu vot i els seus impostos.
Perquè una democràcia no mor el dia que apareix un corrupte. Comença a afeblir-se quan els ciutadans deixen de sorprendre's perquè n'aparegui un altre. I aquesta és, probablement, la malaltia més perillosa que avui amenaça la nostra vida pública.
