Novena posició: terra de ningú
El diagnòstic és clar: novena posició. Ni play-off pel títol. Ni play-off pel descens. Una classificació que defineix perfectament el que ha estat el curs: un equip atrapat en la mediocritat competitiva. I el més preocupant no és el lloc en si, sinó el context: hi havia expectatives reals de fer un pas endavant aquesta temporada.
Granollers semblava tenir plantilla, dinàmica i ambició per situar-se entre els millors. Però la realitat ha estat una altra: irregularitat, manca de continuïtat i una sensació constant de no acabar de creure en el que podia ser.
Un final avançat… i solitari
El tancament de temporada arriba de manera estranya. Granollers serà un dels pocs equips que abaixen el teló el proper dissabte, juntament amb el San José Obrero, ja descendit.
Aquest detall no és menor. Mentre altres clubs continuen competint per objectius —títol o permanència—, el conjunt vallesà acaba sense res en joc. Sense tensió competitiva. Sense premi. Sense càstig, afortunadament. Simplement, fora de tot.
Per això dissabte servirà per acomiadar Marta Mera, Goundo Gassama, Belén Rodríguez, etc., que deixen el Granollers, més que no pas per presenciar un partit d’handbol intranscendent.
D’aspirar a més… a no jugar-se res
La decepció no neix del resultat final, sinó del contrast amb el que podia haver estat. Aquest equip apuntava a alguna cosa més. Hi havia mimbres per competir pel play-off. Fins i tot per incomodar els grans en determinats trams.
Però l’any ha estat una suma de partits perduts en detalls, desconnexions en moments clau i una manca de consistència que ha condemnat qualsevol aspiració.
No ha estat un desastre. Però tampoc ha estat suficient. I això, en l’esport professional, és el més perillós: instal·lar-se en la zona còmoda del “ni bé ni malament”.
Continuïtat o canvi de rumb?
Aquí hi ha la clau. I aquí comença el veritable debat. La directiva del Granollers té ara una decisió estructural que va més enllà d’un fitxatge o un ajust puntual:
• Es manté el projecte actual, confiant que amb petits retocs l’equip faci el salt?
• Es reforça de veritat, amb inversió i ambició, per competir per títols?
• O es replanteja el nivell competitiu, assumint un rol més modest i ajustant expectatives —i pressupost— a la realitat?
Perquè el que no sembla sostenible és aquest punt intermedi. L’esport no castiga només els errors. Castiga, sobretot, la indefinició.
Granollers té estructura, història i massa social per aspirar a més en l’handbol femení. Però això exigeix un full de ruta clar. Apostar o replegar-se. Construir o redefinir. El que no funciona és quedar-se a mig camí.
