Perquè el gran canvi no és únicament a la gespa. El veritable punt d’inflexió és als despatxos. L’arribada de Monchi com a director esportiu marca un abans i un després. Parlem d’un dels executius amb més prestigi del futbol espanyol i europeu, algú acostumat a construir projectes sòlids, detectar talent i donar identitat competitiva als equips. La seva incorporació no és un moviment menor: és un missatge clar que l’Espanyol vol deixar enrere anys d’improvisació.
L’entrada d’Allan Pace, el nou propietari nord-americà, obre a més una nova dimensió econòmica i estratègica per a l’entitat. Per primera vegada en molt de temps, l’espanyolisme pot mirar endavant amb la sensació que existeix un pla. Ja no es tracta únicament de sobreviure cada temporada. Es tracta de construir un club estable, modern i preparat per aspirar a més.
I aquí apareix una realitat que molts a Catalunya intenten minimitzar però que el temps torna a confirmar: el RCD Espanyol continua sent el segon gran club català en força social, història i interès públic. Fins i tot alguns pericos sostenen, amb raó emocional, que representa molt més territori i autenticitat del que certs relats oficials volen admetre. La caiguda del Girona FC també ha servit per recordar que els projectes artificialment inflats poden tenir un recorregut limitat, mentre que els clubs històrics sempre tornen.
L’Espanyol ha patit massa en els darrers anys. Però potser precisament per això aquesta nova etapa pot ser diferent. Perquè quan un club recupera direcció, ambició i autoestima, deixa de pensar a no caure i torna a pensar a créixer.
