La qüestió és que s’ha posat de moda que els protagonistes de les sessions plenàries no siguin els polítics sinó els ciutadans i, en concret, els col·lectius de funcionaris que no estan contents. I és que “la pax” plenària es va trencar quan el col·lectiu funcionarial que estava negociant el seu nou conveni (després d’11 anys de vigència de l’antic) va ocupar no només la Porxada sinó el saló de plens traient la famosa “targeta vermella” que van ensenyar als polítics, però, especialment i com no podia ser d’una altra manera, als 13 regidors que formen l’equip de govern de la cinquena majoria absoluta socialista (seguida) a Granollers.
Ja aleshores, la queixa principal era com de difícil es feia negociar amb “la patronal” i l’aparició d’una nova figura com era el llavors acabat d’anomenar gerent (càrrec de confiança) de l’Ajuntament, que es va mostrar com a poc “flexible” i molt “combatiu” davant part d’un funcionariat no acostumat a aquestes postures. Com tots sabem, després de mesos de negociació l’acord es va tancar i ja tenen els 800 treballadors i funcionaris del nostre Ajuntament el conveni signat, tot i que internament algun grup dels que estaven integrats en el Col·lectiu Negociador, no hi estigués gaire d’acord.
I aquí rau el problema. Pocs mesos, diríem setmanes, després, les treballadores de les Escoles Bressol de Granollers plantegen jornades de vaga reivindicant millors ràtios, serveis, ajuts i suport. Un parell de manifestacions a la Porxada durant l’estiu i l’entrada de les vacances paralitzen les accions i, és possible, les jornades reivindicatives davant la presa de decisions del govern municipal que ja s’havien publicitat abans de la vaga. Per tant, no sabem si el conflicte està o no “desactivat” però, almenys, continua “adormit”. Però també van tenir les seves sessions d’accés al ple per ser visualitzades i escoltades.
I ara arriba el tercer conflicte i el que més s’està allargant i més soroll generarà. Per diversos motius. El principal és perquè afecta un col·lectiu molt susceptible per a la ciutadania: la Policia Local. Tot comença a fer-se visible quan en època nadalenca de l’any passat (2024) la policia local no cobreix tots els serveis i no realitza hores extres (una cosa que es facturava des de temps remots i per la qual cobren un plus important). Aquesta pressió es va fer encara més palesa quan en un mateix diumenge se celebren la Mitja Marató i la rua de Carnestoltes i molts dels efectius de reforç (hores extres) es posen simultàniament de baixa deixant la ciutat només amb les patrulles del torn i mancats d’efectius per dirigir els dos esdeveniments més multitudinaris de públic que ofereix la capital del Vallès Oriental cada any.
Òbviament, el tema es tensiona entre “la patronal” o l’Ajuntament i el col·lectiu de la Policia Local que, malgrat això, queda en minoria amb posterioritat respecte als seus companys funcionaris i treballadors de l’ajuntament i veuen com s’aprova el conveni col·lectiu, molt al seu pesar.
I en aquestes estem. La Policia Local continua amb les seves exigències, tan lícites com les de qualsevol, fora de conveni i amb pressió contínua davant la contractació del nou inspector, denúncies creuades, etc. etc. etc.… Vaja, un “ambientàs” que va tenir el seu penúltim capítol la nit de dilluns a la Porxada, primer, de forma civilitzada, és clar, amb xiulets, crits i consignes i, més tard, en forma una mica anacrònica, quan van envair la sala de plens, van treure les molt recurrents targetes vermelles, els xiulets a passejar i alguns crits extemporanis mancats de l’elegància deguda. En qualsevol cas, això va influir notablement els nostres regidors, als quals els va costar reprendre el to dels seus discursos o el to habitual del plenari.
Com a cosa curiosa, els manifestants a la sala van aplaudir el discurs de Cristina Tarrés de Vox sobre el pressupost i el “tarannà” de l’equip de govern i, també —i aquí ve l’estranyesa— van aplaudir el discurs de Joan Ricart de Granollers Primàries, a les antípodes ideològiques i nacionalistes de Vox.
En definitiva, si la Policia Local volia trobar soroll mediàtic ho va aconseguir. Una altra cosa són les formes en què ho va aconseguir i els guanys (o pèrdues) que en trauran després d’aquesta pressió als seus patrons polítics. Perquè, no ens enganyem, la cara de “això no està bé” o “això no m’agrada” no la van posar només els 13 integrants de l’equip de govern socialista sinó la gran majoria dels polítics de totes les formacions i ideologies.
