Comencem pel més elemental. Que «tothom odiï Israel» no és un diagnòstic polític: és el reflex d’una opinió pública que fa dècades que està segrestada per una narrativa construïda amb paciència, finançada amb petrodòlars i amplificada per una esquerra cultural que ha convertit la causa palestina en el fetitxe ideològic de la nostra època. Que el món odiï Israel no significa que Israel s’equivoqui; significa que el relat del món està esbiaixat. Confondre la popularitat amb la justícia és l’error més antic de la política, i vostè, que tantes vegades ha presumit de nedar contracorrent, hauria de saber-ho millor que ningú.
«La guerra d’Israel no és contra l’islam, ni contra els àrabs, ni contra Pèrsia. És contra els aiatol·làs»
Perquè la guerra d’Israel no és contra l’islam, ni contra els àrabs, ni contra Pèrsia. És contra els aiatol·làs: contra un règim que arma Hezbol·là, finança els houthis i ha jurat la destrucció d’un Estat sencer des del faristol de cada Assemblea General de l’ONU des de 1979. Netanyahu no va escollir aquest enemic; el va identificar amb lucidesa quan mitja Europa signava acords comercials amb Teheran i els gabinets de Washington predicaven el diàleg amb Hezbol·là. I l’ha combatut sense demanar permís a l’aplaudiment internacional. Això que vostè anomena estar «boig», senyor President, d’altres ho anomenem senzillament estar del costat correcte de la història.
Però permeti’m, abans de continuar, recordar-li qui és aquest país que el món ha decidit avorrir. El juliol de 1976, un comando israelià va volar milers de quilòmetres, fins al cor de la Uganda d’Idi Amin, per rescatar més d’un centenar d’ostatges segrestats per terroristes. L’operació va durar menys d’una hora i va ser gairebé perfecta. L’únic soldat israelià que hi va morir, abatut mentre cobria la sortida dels ostatges, es deia Yonatan Netanyahu. Sí: el germà gran de l’home a qui vostè acaba de cridar per telèfon. Mentre les cancelleries deliberaven, Israel anava a buscar els seus a l’altra punta d’un continent i deixava en aquella pista el seu millor soldat.
«Cap altre país del món ha omplert el cel d’avions per anar a salvar els seus a l’altra banda del planeta»
No va ser un gest aïllat; va ser una doctrina. El 1984, i de nou el 1991, Israel va rescatar un poble sencer. En la darrera d’aquelles operacions, catorze mil jueus etíops van ser arrencats de la fam i de la guerra civil i portats a casa en només trenta-sis hores; en un sol d’aquells avions s’hi van amuntegar més d’un miler d’ànimes en un únic trajecte, en una aeronau concebuda per a moltes menys persones. No hi havia petroli per guanyar ni territori per conquerir: eren família, i amb això n’hi havia prou. Cap altre país del món ha omplert el cel d’avions per anar a salvar els seus a l’altra banda del planeta.
I quan el 1981 els caces israelians van reduir a runes el reactor nuclear de Saddam Hussein, i quan el 2007 van fer el mateix amb el de Bashar al-Assad, el món sencer els va condemnar. Avui, que coneixem de què van ser capaços aquells dos botxins, ens hauríem de preguntar amb un calfred què hauria estat del planeta si Israel hagués escoltat els seus crítics. Israel va ser condemnat per impedir la catàstrofe. I aquesta és, exactament, la mateixa lògica que se li demana a vostè que abraci quan li exigeixen «moderació» davant els aiatol·làs: que esperi, que dialogui, que confiï. Que miri cap a una altra banda.
«Una llei antiquíssima del seu poble ensenya que qui salva una sola vida salva un món sencer»
Però hi ha una cosa que l’esquerra internacional no li perdonarà mai a Israel, perquè li ensorra d’un cop el relat del malvat: que Israel salva fins i tot aquells que no són dels seus, i fins i tot els seus enemics. Quan el terratrèmol va devastar Haití el 2010, el seu hospital de campanya va ser dels primers del món a arribar-hi: mil cent pacients atesos, més de tres-centes operacions, setze infants nascuts sota les seves tendes; algunes mares haitianes, agraïdes, van posar Israel als seus fills. El mateix va passar al Nepal, a Turquia i a la Ruanda del genocidi. Quan l’huracà Katrina va inundar les costes del seu propi país, senyor President, Israel va enviar vuitanta tones d’ajuda als Estats Units. L’Organització Mundial de la Salut va arribar a reconèixer aquell hospital de campanya israelià com el primer i millor del món en la seva categoria. I, per damunt de tot: durant la guerra de Síria, Israel va curar gratuïtament als seus hospitals milers de sirians ferits, ciutadans d’un país tècnicament en guerra amb ell, perquè una llei antiquíssima del seu poble ensenya que qui salva una sola vida salva un món sencer. Aquest és el monstre que tants han decidit odiar. I no malgrat tot això, senyor President, sinó en bona part per això mateix: perquè reconèixer-ho obligaria a destruir la caricatura.
Permeti’m ara dir-li alguna cosa sobre l’islamisme radical que potser els seus assessors li han suavitzat per no incomodar-lo. El radicalisme islàmic no negocia de bona fe. No modera els seus objectius sota pressió diplomàtica. No interpreta els gestos de conciliació com oportunitats de pau, sinó com olor de feblesa. Ho sé de primera mà: vinc d’una cultura que ho va patir en carn pròpia quan els aiatol·làs van fer un cop d’estat el 1979 i van convertir un país sencer en una presó teològica. No és una metàfora; és història recent. I és la mateixa història que es repeteix al Líban, a Gaza, al Iemen i a cada racó on el braç armat de Teheran aconsegueix estendre’s.
«Els aiatol·làs no són Pèrsia. Són els seus ocupants»
Però els aiatol·làs no són Pèrsia. Són els seus ocupants. La nació que va donar al món Cir el Gran (el primer rei que va proclamar la llibertat dels pobles vint-i-cinc segles abans que existissin les declaracions dels drets humans) va ser segrestada per aquell cop teocràtic que es va disfressar de revolució per imposar una mordassa. El vel no és persa. La lapidació no és persa. L’execució de joves penjats de grues a les places no és persa. És la marca d’uns clergues que van conquerir una civilització mil·lenària i que encara avui la governen com un territori ocupat.
Pregunti-ho als qui surten als carrers de Teheran cridant «Javid Shah», visca el rei, jugant-se la vida per recuperar el país que els van robar; o a les dones que es treuen el vel sabent que la resposta pot ser una bala. Aquest poble no odia Israel: molts veuen en cada cop assestat als aiatol·làs un cop assestat al seu propi carceller. Per això la guerra d’Israel contra el règim de Teheran no és una guerra contra els perses; és la mateixa guerra que ells lliuren cada dia i que no poden guanyar sols. Vostè mateix, senyor President, va eliminar Soleimani, el botxí que va ensangonar per igual israelians i manifestants iranians. Aquell dia, potser sense saber-ho, va estar del costat del poble persa. Avui, amb aquesta trucada, s’ha posat a l’altre costat.
Perquè Israel, agradi o no al món, és un dic. Un dic que conté forces que, si arribessin a travessar la Mediterrània en nombre suficient, transformarien el món lliure en una cosa que ja coneixem massa bé. Quan aquest dic cedeix sota la pressió combinada de l’opinió pública i la impaciència dels aliats, les conseqüències no es queden a l’Orient Mitjà. Ho vam aprendre el 7 d’octubre de 2023. Ho vam aprendre a Madrid, a Londres, a París i a Berlín. Qui no ho ha viscut es pot permetre el luxe de la distància moral; qui ho ha viscut, no.
«Cada acord que Occident va signar amb la República Islàmica va quedar en paper mullat abans que la tinta s’assequés»
I per això aquesta trucada no és només un error diplomàtic: és una dissonància. Perquè vostè, senyor President, va ser capaç del que els seus predecessors no es van atrevir a fer: va reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel, va abatre Soleimani i va impulsar els Acords d’Abraham. Ningú dins del món conservador oblida aquest historial. Per això resulta tan dolorós sentir-lo parlar com parlen els manifestants pro-Hamàs que ocupen les universitats americanes, els promotors de la flotilla, els qui a Europa aplaudeixen cada vegada que algú esmenta un embargament contra Israel. És a dir: com parla Pedro Sánchez. Aquesta no és la seva veu, senyor President. És la veu que vostè mateix va combatre durant anys.
Cal recordar, a més, una lliçó que la història no es cansa de repetir: tots aquells que van flirtejar amb els dictadors de Teheran pensant que podrien domesticar-los van collir, invariablement, vergonya i traïció. Cada acord que Occident va signar amb la República Islàmica va quedar en paper mullat abans que la tinta s’assequés. Cada concessió va ser interpretada pel règim com una victòria pròpia i una feblesa aliena. Vostè coneix aquest patró; el va denunciar durant anys, i amb raó. No permeti que una conversa tensa i la pressió d’una opinió pública modelada pels enemics de la llibertat l’apartin del camí que tan bé coneixia.
No es deixi arrossegar per aquest soroll, senyor President. Quan gira l’esquena a Netanyahu, no només la gira a un primer ministre: la gira al país que va volar fins a Entebbe per rescatar els seus ostatges i hi va deixar un germà; al que va rescatar de la fam un poble sencer en una sola nit; al que cura, encara avui, fins i tot els seus propis enemics. La gira, en definitiva, als perses que moren per la seva llibertat. Torni al costat d’aquells que defensen la civilització davant dels qui la volen veure cremar. Aquest no és el camí i encara és a temps.
