El traçat de color que llueix actualment el paviment urbà pretén simular el recorregut de l’antiga muralla medieval mitjançant una perfecta i polida línia recta. Tanmateix, qualsevol anàlisi elemental de la documentació fotogràfica disponible desmenteix completament aquesta disposició. La fotografia històrica en blanc i negre de l’arxiu ens demostra, de manera irrefutable, quin era el veritable traçat de la fortificació en aquest punt concret: un tram irregular que triangulava de manera clara des de l’històric Casal dels Tagamanent, a l’actual carrer de Sant Roc, fins a la Torre Rodona. En cap cas la muralla avançava de forma recta ni paral·lela a les façanes actuals.
A més, els mateixos plafons informatius instal·lats pel consistori, sota el títol «La muralla del rei Pere III», contradiuen de manera evident la simplificació lineal que s’ha dibuixat al terra. Segons detalla la informació oficial, la construcció d’aquest sistema defensiu de gran importància es va iniciar formalment al segle XIV, gràcies al privilegi de 1366 atorgat per l’infant Joan (fill de Pere III), que autoritzava a recaptar impostos específics (talles) per finançar-la. Aquest complex defensiu no es va dissenyar amb tiralínies. La seva arquitectura de defensa i vigilància, formada per bestorres (torres obertes per la part interior) distribuïdes estratègicament, es va projectar de manera irregular per «aprofitar la topografia del terreny com un recurs més de defensa». És a dir, la muralla històrica s’adaptava de manera sinuosa i accidentada al relleu de la vila medieval.
El cas de la Torre Rodona és encara més il·lustratiu del nul respecte per la cronologia i la geometria històrica de l’obra. Tal com expliquen els textos informatius municipals, aquesta torre és una «intervenció posterior a la torre original, datada entre la segona meitat del segle XV i la primera del XVI». En ser un reforç defensiu d’una època diferent, el seu encaix amb el llenç de la muralla original creava necessàriament angles i trencaments característics de l’arquitectura militar de transició, no la dòcil línia recta i paral·lela als edificis actuals que l’Ajuntament ha decidit pavimentar de manera errònia i fictícia.
Sembla que el que veiem avui als carrers no té absolutament res a veure amb la realitat històrica. S’han inventat un traçat que mai no va existir amb l’única finalitat d’encaixar-lo en l’estètica del disseny modern. Perquè, segons el que mostra la fotografia en blanc i negre, aquesta triangulació de la muralla s’assembla al que es coneix com a baluard, popular al segle XVI. Per tant, en construir-se la Torre Rodona és molt probable que es modifiqués la muralla.
Aquest flagrant i indiscutible error planteja interrogants molt seriosos sobre els criteris tècnics avalats per les regidories d’Urbanisme i Patrimoni. Quan un ajuntament decideix ignorar les evidències arqueològiques i les seves pròpies explicacions històriques per imposar un traçat fictici, simplement perquè resulta visualment més simètric o més integrador amb el paviment contemporani, desvirtua l’essència mateixa de la conservació. L’urbanisme té el deure d’adaptar-se al patrimoni; mai el patrimoni no ha de ser falsejat per complaure una preferència de disseny formal.
La gravetat d’aquesta actuació rau en el perillós precedent que estableix i en la desinformació que genera entre la ciutadania. Si en aquest tram concret s’ha optat pel simulacre i la invenció, és inevitable que la població dubti de l’autenticitat de la resta de senyalitzacions del municipi. És real la resta de la muralla recuperada o ens trobem davant d’un altre invent merament ornamental de l’Ajuntament?
La història de Granollers mereix ser explicada amb el rigor que avalen els segles i les restes documentals, no a través de solucions de conveniència que sacrifiquen la veritat històrica en favor de l’impacte visual. Modificar els angles defensius del passat perquè llueixin millor en una remodelació actual és un menyspreu cap a la memòria col·lectiva. És urgent exigir una rectificació pública i la reparació d’un error que, lluny d’honorar el nostre passat medieval, el difumina i el converteix en un decorat de ficció.
Una solució seria —i no entenem com a ningú se li va acudir— deixar al descobert el traçat de la muralla. La fotografia en blanc i negre és prou clara. No seria tan difícil, i més en un carrer sense trànsit, reproduir aquell traçat i retornar aquesta memòria a la ciutadania. Hi ha una part del patrimoni de Granollers sota terra, si és que encara existeix i ningú, en un altre temps, va decidir arrasar-la. Treure-la a la llum seria un acte d’honestedat institucional i, de retruc, permetria rectificar una actuació estèticament atractiva en favor de la realitat històrica.
César Alcalá
Historiador
