Superar les dues Espanyes
Ho va dir en el seu dia el general Charles de Gaulle, fundador de la Cinquena República Francesa, que buscava superar la tradicional divisió partidista francesa per centrar-se en la unitat nacional.
“Ser gaullista és ser d’esquerres i de dretes alhora. França és tot al mateix temps, són tots francesos. França no és l’esquerra! França no és la dreta! (…) Ara, com sempre, no estic ni d’un costat ni de l’altre. Estic per França”
No sona bé? Caberia la possibilitat d’oblidar les trinxeres ideològiques i treballar junts pel creixement i el benestar dels espanyols?
Evidentment, i no soc ingenu, hi ha diferències notables en els plantejaments socials i econòmics d’uns i altres que, al meu entendre, no haurien de ser obstacle per arribar a grans acords nacionals per desposseir de política partidista els grans interessos de país: educació, sanitat, futur per als joves, investigació, seguretat, energia, cura de la gent gran...
Tots, sens dubte tots, volem el millor per als nostres i això hauria de portar acords. Després vindran els debats, les lluites al Congrés i en l’opinió pública per fer-se amb un poder executiu que derivi en formes de governar pròpies de cadascú.
Però el que és clar i diàfan és que, si continuem en el camí de la polarització extrema de l’actual situació política, mai no podrem construir junts un futur per a tothom. El que construeixi un, ho enderrocarà l’altre quan el substitueixi en el poder. El vaixell donarà bandades, cap a un costat i cap a l’altre, i mai no arribarà a bon port.
La política partidista, és a dir, el joc de partits que estira l’electorat cap al seu terreny a base d’enfonsar, menysprear o vilipendiar l’oponent, no porta més que misèria: engrunes quan guanyes i odi quan perds.
No m’oblido dels independentistes. N’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà en aquesta Espanya plural. El seu modus vivendi és la destrucció de l’Estat des de dins i provoquen contínuament el desgast de les institucions i la confrontació. Això no és nou. Però… en la mesura que existeixi un projecte il·lusionant com a poble que aconsegueixi superar els enfrontaments de partit, territorials i de classe (als quals l’esquerra woke ha sumat les lluites entre gèneres), esdevindran irrellevants com ho van ser temps enrere.
És molt demanar als nostres polítics que tinguin altura de mires i busquin el bé comú per sobre del seu propi èxit?
Amb un rearmament cultural de la societat espanyola basat en la solidaritat personal i territorial, en la tradició cultural i humanista que ens transmet el cristianisme, el gir dels nostres polítics seria possible.
Una neo economia
El sistema capitalista en què estem immersos s’hauria de modular per garantir una justícia social allunyada de la benevolència i la caritat. La protecció social no s’ha d’entendre únicament, com passa actualment, amb un sistema de subsidis, beques i prestacions econòmiques, sinó que l’Estat ha d’oferir a cada ciutadà els mitjans i les oportunitats per progressar econòmicament i socialment de manera justa segons l’esforç i les potencialitats de cadascú. La meritocràcia hauria de ser, doncs, el mecanisme de desenvolupament personal i social de les persones, siguin homes o dones en igualtat d’oportunitats.
La protecció de les petites i mitjanes empreses, de les cooperatives i dels autònoms hauria de ser una prioritat per a un Estat que valori la producció nacional i de proximitat.
Els acords entre empresaris i treballadors s’haurien de regir per protocols nacionals estrictes i no per la lluita de classes, que degrada les relacions i obre trinxeres.
La vigilància del mercat i dels sectors econòmics estratègics com l’energètic, el tecnològic, l’industrial aeronàutic, naval i automobilístic, l’agroalimentari, el de les infraestructures de transport i el financer, s’hauria de potenciar des dels poders de l’Estat sota polítiques estratègiques i no ideològiques, de manera que assegurin el desenvolupament productiu del país i el progrés econòmic.
Hispanoamèrica
Ja comencen a alçar-se veus de ciutadans, polítics i intel·lectuals que reclamen la reunificació d’Hispanoamèrica. No per reviure el passat, sinó per construir el futur. No per recrear l’antic imperi, sinó per crear una poderosa entitat econòmica i política amb pes al món.
Quan deixem de flagel·lar-nos amb la llegenda negra que va crear el món anglosaxó per apartar-nos del tauler. Quan analitzem, sense complexos, les nefastes conseqüències de la hiperfragmentació que va patir l’Amèrica Hispana per a cadascun dels Estats i per a la mateixa Espanya. Quan comprenguem que units seríem la potència econòmica, política i social més gran del món, amb una població de més de 450 milions d’habitants i amb un potencial econòmic mai vist: mercat únic i lliure, recursos naturals, financers, culturals, paisatgístics, tecnològics… Llavors la idea deixaria de ser-ho i es convertiria en realitat.
Espanya hauria de mirar de nou cap a Amèrica i considerar reforçar els llaços que ens uneixen: mateixa cultura, mateixa religió, mateixa llengua… i un futur molt esperançador, si ens hi posem.
Els països hispans haurien d’entendre que el mateix Simón Bolívar veuria amb bons ulls una reunificació pacífica, econòmica i potser política que portés els seus ciutadans al primer ordre mundial.
Potser és el moment de començar a parlar amb propietat i reconèixer-nos com a ciutadans pertanyents a “les Espanyes”, sent aquestes riques, plurals i alhora singulars, en tota la seva diversitat, però amb un futur comú il·lusionant.
