​Varapals que no fan efecte

No se’ls pot negar la resiliència davant els diversos cops rebuts. O serà incapacitat per reconèixer errors i un excés d’ego que no els permet dimitir ni convocar eleccions?

Ja no val, ni cola, allò de: "si ho deixo, vindran els de la dreta", com aquell que diu: “Que ve el llop!”.

Però el que més em sorprèn és l’obstinació ingènua i fanàtica dels seus votants, que malgrat tot el que està passant, encara aclamen: "Pedro, aguanta, t’estimem!".

Per molt menys van caure altres governs i no va passar res. O, millor dit, Espanya va avançar, ja que es va desfer de governs caducs que s’arrossegaven, com fa l’actual, cedint i cedint amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder. En cap cas ho fan pel bé col·lectiu del país, encara que així ho diguin i argumentin.

Per intentar aconseguir el que crec que seria molt beneficiós per al nostre país, és a dir, aconseguir unes eleccions que propiciïn un canvi de govern (sigui quin sigui), enumeraré tots els arguments possibles per tal que els votants socialistes reflexionin:

• La llei del "sí és sí" ha aconseguit l'efecte contrari del que pretenia, alliberant molts violadors de la presó.

• La "presumpta" corrupció de dos secretaris d’organització (i un ministre) del PSOE, escollits personalment per Pedro Sánchez: Santos Cerdán i Ábalos, amb l’inestimable ajuda de Koldo. Costa de creure que no conegués les seves activitats ni per rumors.

• Les implicacions judicials de la seva pròpia esposa i del seu germà, sent imputats i amb força evidències de la seva possible culpabilitat. També costa creure que no en sabés res.

• La concessió d’un indult als polítics catalans del “procés” a canvi del seu suport parlamentari, que després derivà en una llei d’amnistia que el PSOE negava en el seu programa electoral i que més tard va materialitzar en un vergonyós canvi d’opinió d’esquena als seus votants.

• La imputació per delicte de revelació de secrets del mateix fiscal general de l’Estat, qui hauria de defensar les lleis per sobre de tot. Recordem que fou escollit per aquest govern i que es diu que actuà d’aquesta manera per castigar adversaris polítics del PSOE. En concret, a la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso.

• El descobriment d’un complot d’una afiliada del PSOE molt propera als seus dirigents (Leire Díez) que pretenia trobar proves per desacreditar la UCO. Aquesta unitat de la Guàrdia Civil és la que ha investigat i destapat tots els casos de corrupció.

• A les persones amb gran sensibilitat feminista els hauria de coure la implicació de Pedro Sánchez, així com la de Koldo, Ábalos i Santos Cerdán en temes de prostitució.

• També ens dol a tots l’endollisme descarat que exerciren per "col·locar" les seves amants en empreses públiques amb sous desorbitats i sense necessitat d’assistir a la feina.

• Pel que fa al descaro del Tribunal Constitucional, hi ha molt per dir. La majoria “progressista” dels seus membres (recordem que són escollits per polítics) ha avalat tot el que ha tramitat l’actual govern. És a dir, ha donat per constitucionals totes les lleis aprovades al Parlament, inclosa la de l’amnistia. També han desacreditat tribunals ordinaris i el Suprem amb les seves decisions. El Govern té un salvavides al Constitucional quan les coses es torcen. És clar que en el seu si, els vots i opinions estan clarament dividits. Els conservadors voten diferent però, com que són minoria... També són sorprenents les darreres sentències a favor dels expresidents socialistes implicats en els casos dels EREs al Tribunal Suprem d’Andalusia.

• La Justícia Europea, de moment, no està sent tan benèvola amb el nostre govern. La mateixa Comissió Europea argumenta en contra de la Llei d’Amnistia, ja que la considera un "acord per governar" més que un benefici general per al país. Es parla d’autoamnistia, que en definitiva no cap dins la normativa europea. Ja veurem com acaba tot.

• I el més actual: el finançament singular de Catalunya. Tots els presidents autonòmics el rebutgen (inclosos els del PSOE) per discriminatori. Fins i tot els tècnics i inspectors d’hisenda el rebutgen de forma unànime.

• Tampoc se salva el govern de la crítica de jutges i fiscals davant la proposta de llei de modificació de la carrera judicial. Fins i tot amenacen amb vagues perquè diuen que ataca directament la independència judicial necessària en un Estat de dret.

• Un cas recent d’incidències que perjudiquen greument la ciutadania és el mal funcionament dels transports. No recordo que anteriorment hi hagués tants problemes en tan poc temps, en trens i aeroports. Són deficiències d’infraestructures o una negligent forma d’administrar-les? El ministre de Transports, Sr. Puente, es planteja solucionar-ho o dimitir, a banda de ser la veu del seu amo defensant el seu president a ultrança?

• I tampoc els nostres governants han sabut solucionar el problema número u que més preocupa, especialment als joves: l’habitatge. Les mesures adoptades, si és que n’hi ha hagut, són clarament insuficients. Ningú, o molt pocs, poden permetre’s comprar un habitatge i els lloguers estan pels núvols. Els joves no poden independitzar-se fins que ja han deixat de ser joves. I si a això hi afegim el caos dels habitatges turístics, que anul·len encara més les possibilitats d’aconseguir un habitatge assequible, l’horitzó és molt fosc...

• En educació, tampoc anem sobrats. Qualsevol docent sap que les reformes educatives successives han portat al caos. Les metodologies ultramodernes han desprestigiat l’aprenentatge i la manca de disciplina i respecte és present cada dia a les aules.

• I de la sanitat... millor no parlar-ne. Les llistes d’espera són cada cop més llargues. Calen metges i infermeres. Estan mal pagats i molt pressionats. L’accés a especialistes o al quiròfan sembla una quimera. Deuen existir, però se’n desconeix el parador.

• Cada any paguem més impostos i no es tradueixen en serveis. El Govern pretén comprar voluntats i fidelitats amb subvencions, xecs i similars, en lloc d’afrontar i resoldre els problemes per al benefici de tota la societat.

• L’economia no va com un tret, com diu el govern. El deute públic s’ha disparat i la nostra productivitat es basa en els recursos de l’Estat, ja que l’ala més esquerrana del govern s’entesta a castigar els inversors privats, acusant-los de tots els mals i posant-los tota mena de traves (reducció de la jornada laboral, augment de cotitzacions i impostos...). Així no es pot crear ocupació ni riquesa.

Si aquestes no són raons suficients per reflexionar i canviar el vot, ja no sé què pot servir.

En general, els humans solem témer els canvis, però ara més que mai, el canvi és necessari i diria jo que imprescindible.