I un es queda pensatiu: què ha passat perquè, de sobte, passin del “apugem sense complexos” al “baixarem” amb tant d’entusiasme? Doncs sembla que l’origen del gir és una barreja de:
a) sentir que els ciutadans ja no aguanten més càrregues,
b) veure com un altre partit — l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols — amenaça d’emportar-se l’electorat dels “menys impostos”, i
c) fer un gest a tots aquells que deien “quan governàveu no vau abaixar res”.
Junts explica que “el nivell de pressió fiscal que recau sobre els contribuents catalans és més alt que en altres comunitats”, que això “genera desavantatge estructural” i “posa en risc la capacitat d’atreure talent, inversió i riquesa”. En altres paraules: “Ups, potser ens passàvem una mica amb els impostos, oi? Doncs ara farem un cop de volant.”
El projecte de llei que han registrat, segons s’afirma, contempla:
- Suprimir completament l’impost de successions i donacions per a pares, fills, cònjuges i els principals grups familiars.
- Rebaixar els primers trams de l’IRPF autonòmic i apujar el mínim exempt.
Fins aquí, tot sembla raonable — o, si més no, temptador. Però el detall simpàtic és el següent: aquests senyors han estat durant més de 40 anys els responsables dels governs (directes o en coalició) on s’han aprovat aquestes pujades fiscals. Sí, els mateixos. Per tant, el seu canvi sobtat porta amb si una ironia inevitable: apujàvem impostos, sense queixes, sense problemes… i ara, quan algú amenaça de fer-ho millor o almenys diferent, ajà!... apareixem nosaltres amb la gran promesa de la rebaixa.
Es podria dir que és com si un restaurant que havia cobrat de més durant anys, de sobte anunciés: “Avui menú degustació gratuït” quan veu que un altre local obre al costat amb preus baixos. I el millor — el “moment Aha”: s’entén que potser abans no ho feien (o no gaire) per convicció, sinó simplement perquè… podien. I perquè no tenien competència seriosa que els obligués a moure fitxa.
És clar que hi ha molts condicionants: el projecte de llei “ara registrat” pot o no tirar endavant; i els analistes assenyalen que actualment no hi ha majories garantides al Parlament perquè prosperin aquestes mesures. Però el gest ja està fet. I el missatge propagandístic també, que al capdavall és el que busquen els deixebles desorientats de Puigdemont.
Llavors, què queda per al ciutadà mitjà? Una barreja d’esperança i incredulitat:
- Esperança, perquè, bé, si realment es concreta, rebre menys “clatellots” fiscals no està malament.
- Incredulitat, perquè, vaja, la proposta ve “d’aquells que apujaven” i ara volen que ens creguem que seran els campions de les rebaixes.
En definitiva: benvinguts al miracle català del “retorn al bon rotllo fiscal”. Això sí: caldrà estar pendents de la lletra petita, les condicions, els terminis i els trams que “es revisaran”, etc. I mentrestant, un no pot evitar pensar que potser la motivació fonamental del gir és més política que fiscal: “si no abaixem impostos, algú altre ho farà i potser s’endurà el vot que crèiem que era nostre”.
I aquí hi ha el moll de l’os: quan una força que ha manat molt temps — i que ha format part de la maquinària que va incrementar impostos — veu que un altre actor li pren la cartera del “prometre menys impostos”, doncs… toca pujar al carro del que abans criticava. O del que mai va voler fer. Irònic, oi?
