Belarra i García… refugi a Madrid o fugida endavant?

Alguna cosa es mou a l’esquerra radical espanyola. I no sembla precisament un moviment d’expansió, sinó més aviat de replegament. En poques setmanes hem conegut dues decisions que criden poderosament l’atenció. Primer va ser Mónica García, ministra de Sanitat i líder de Más Madrid, qui va anunciar la seva intenció d’abandonar la primera línia de la política nacional per tornar a presentar-se a la presidència de la Comunitat de Madrid. Ara ha estat Ione Belarra qui ha confirmat que encapçalarà la candidatura de Podemos a les eleccions autonòmiques madrilenyes de 2027.

Totes dues decisions es presenten oficialment com una aposta per derrotar Isabel Díaz Ayuso. Tanmateix, resulta inevitable preguntar-se si darrere d’aquest relat èpic no s’hi amaga una realitat molt més prosaica: la constatació que les pròximes eleccions generals poden convertir-se en un autèntic camp de mines per a l’esquerra alternativa al PSOE.

No deixa de ser cridaner que dues de les figures més rellevants dels seus respectius espais polítics renunciïn a competir pel lideratge nacional per buscar encaix en la política autonòmica madrilenya. Tradicionalment, el recorregut polític es plantejava a l’inrevés: de les autonomies cap al Congrés o cap al Govern d’Espanya. Avui sembla que alguns dirigents consideren més segur el camí contrari.

L’explicació oficial parla de convertir Madrid en el gran camp de batalla ideològic davant del model d’Isabel Díaz Ayuso. Però també podria interpretar-se com una manera d’assegurar la supervivència política en un context en què Podemos continua lluitant per evitar la irrellevància electoral i en què Sumar i les seves diferents marques territorials travessen una evident crisi de lideratge i de projecte.

La història recent ofereix, a més, un precedent inevitable. El 2021, Pablo Iglesias va abandonar la vicepresidència del Govern per intentar salvar Podemos a Madrid. L’operació va acabar amb la seva retirada de la política i amb la posterior desaparició del partit de l’Assemblea de Madrid. Avui Belarra sembla disposada a recórrer un camí similar, tot i que les circumstàncies siguin diferents.

Madrid s’ha convertit en el gran símbol polític d’Espanya. Qui hi guanya adquireix projecció nacional. Però també és un territori extremadament exigent per a l’esquerra, especialment quan competeix fragmentada i amb lideratges cada vegada més desgastats.

Potser Belarra i García creuen sincerament que poden desallotjar Ayuso de la Puerta del Sol. O potser simplement han arribat a la conclusió que les perspectives en unes futures eleccions generals són molt més ombrívoles del que reconeixen públicament i que buscar un acomodament amb sou a la Comunitat de Madrid és més senzill presentant-se a unes autonòmiques que no pas a unes generals.